Els reptes del Dret a l’era digital

Els reptes del Dret a l’era digital

Els drets que els ciutadans tenim en relació a la utilització d’Internet encara són tot un món per explorar. Mentre que podem afirmar que la nostra és cada vegada més una societat de la informació i que internet ocupa bona part de les nostres vides i de la relació amb els altres, la regulació de molts aspectes de la xarxa encara no s’ha dut a terme. Això és un esbòs als principals reptes que es posaran a debat en el futur més pròxim. 

Un dels impediments amb què topen els reguladors és la rapidesa com canvia la xarxa. El que es pugui establir avui sovint l’endemà ja no serveix. A això, cal sumar-hi que internet no hi entén de fronteres i que la regularització segurament s’ha d’establir, si més no les línies principals, en l’àmbit mundial. Però quina organització internacional té legitimitat per fer-ho? També cal plantejar-se si aquestes regulacions de la xarxa no topen amb els principis fundacionals d’internet (molt llibertaris) i fins i tot amb alguns drets humans bàsics com ara el dret d’expressió, el dret a la lliure circulació i intercanvi d’informació, el dret a la intimitat i a la pròpia imatge...

És la garantia d’aquests drets fonamentals el que ha de ser tractat primordialment. Així, podríem dir que hi ha dos grans drets que cal protegir perquè sovint es trepitgen entre ells i entren en contradicció. Són d’una banda, el dret a la privadesa i a la protecció de dades personals i, de l’altra, el dret a la llibertat d’expressió i d’informació. Per això és important l’aportació del dret a l’oblit, que proposa la cerca d’equilibri entre aquests dos grups de drets[1].

Una altra de les grans qüestions que cal estudiar és el dret a la neutralitat de la xarxa. És a dir, el que fa referència a que les xarxes de telecomunicacions actuïn com a vehicles neutrals a l’hora de transmetre dades i continguts i que s’eviti qualsevol tipus de discriminació a causa de l’origen de la informació o de la seva naturalesa.

Aquest dret a la neutralitat ha sigut un principi bàsic des del naixement d’internet però algunes pràctiques actuals, com ara la gestió del trànsit que prioritza la transmissió de dades segons les seves característiques, el fan trontollar. Això no només es posa en risc la llibertat d’expressió sinó també el desenvolupament tecnològic de la xarxa mateix. D’altra banda, també sorgeixen interrogants sobre el dret de defensa de la competència. El debat sobre el dret a la neutralitat, que afecta també a la telefonia mòbil i la radiodifusió, ha de resoldre una qüestió bàsica: com es pot garantir un accés ràpid i alhora evitar la censura i la filtració de continguts?[2]

El que és evident és que tant el dret a l’oblit com el dret a la neutralitat són dos camps d’estudi complexos i, per tant, no estan exempts de polèmica i de posicions contraposades. Els reguladors, els acadèmics i els internautes mateixos no es posen d’acord i no hi ha un punt de vista únic. La polèmica s’aguditza actualment amb l’ús generalitzat de les xarxes socials. Facebook, Tuenti i la resta de xarxes socials canvien constantment les seves normes de funcionament i sovint es posa en qüestió si són suficientment rigoroses pel que fa al respecte als drets humans. 

En tot aquest batibull no podem oblidar el dret a la igualtat d’accés a la xarxa. Així, cal garantir que tothom pugui accedir a la xarxa amb la mateixa rapidesa i a costos semblants, és a dir, sense impediments de tipus tecnològic. Però, a més, cal contemplar les discriminacions econòmiques i garantir que tothom pugui navegar sigui quina sigui la seva renda. També cal garantir l’accés de les persones d’edats més grans, que no poden quedar al marge dels beneficis de la xarxa, així com de les persones amb discapacitats. Aquests darrers punts es podrien solucionar mitjançant una legislació positiva que treballés per a la inclusió a la xarxa de tots els sectors de la societat i una promoció que incentivi la formació i l’educació amb internet. 

De drets que cal protegir a la xarxa n’hi ha d’altres que també són importants i que sovint també entren en conflicte amb alguns dels fonamentals que hem explicat fins ara. Un dels que darrerament es discuteixen més és el dret a la propietat intel·lectual, els drets d’autor. D’una banda, hi ha la artistes i creadors que advoquen per una regulació estricta que penalitzi els qui copiïn i gaudeixin sense pagar res de les seves obres; i de l’altra hi ha sobretot col·lectius d’internautes amb una idea més anarquista de la xarxa i partidaris de la lliure compartició d’obres artístiques i intel·lectuals. La llei Sinde espanyola o la SOPA dels EUA són respostes a les demandes del primer col·lectiu i que el segon col·lectiu rebutja per anar en contra de la lliure circulació i la llibertat d’expressió.  

Per últim, cal considerar també com a prioritat la protecció dels drets dels menors a la xarxa. Com en tots els àmbits, els menors han d’estar especialment emparats per la llei també a la xarxa. I entre aquestes proteccions n’hi ha de molt diverses, des de la publicitat enganyosa fins a espais webs restringits als adults.

Hi ha altres qüestions que el dret ha de considerar pel que fa a internet. Ara bé, al meu parer, són qüestions més especifiques que cal resoldre, per tant, en els corresponents àmbits específics, com ara l’e-health, l’e-content o l’e-consum. És a dir, tot allò que té a veure amb els drets dels consumidors a la xarxa, el dret a rebre informació clara, concisa i completa sobre els venedors i la compra a efectuar, el dret a que se’t tornin els diners, a que el procediment sigui segur...

Per últim, cal parlar de l’e-government i l’e-administració, és a dir, de la potenciació d’internet per tal d’augmentar la transparència i l’accessibilitat de la ciutadania a les decisions polítiques i per agilitzar els tràmits de l’administració pública. Hi ha moviments socials, com el dels indignats, que aposten perquè la xarxa condueixi a la democràcia participativa.

Per concloure, diria que el més important i urgent és regular a nivell global tots aquells aspectes que tenen a veure amb els drets humans. Ara bé, sempre tenint en ment l’esperit lliure fundacional de la xarxa i la rapidesa amb què canvia. A partir d’aquí, amb un marc global, caldria anar definint tota la resta d’aspectes sobre els drets dels internautes. És evident que hi ha molta feina per fer...

---

[1] Universitat Oberta de Catalunya. Revista d’Internet Dret i Política. Número 13. Febrer 2012. Disponible a: http://idp.uoc.edu/ojs/index.php/idp/article/view/n13-numero-complet/n13[2] Mardsen, Christopher T.: “Neutralidad de la Red: Historia, regulación y futuro” Universitat Oberta de Catalunya. Revista d’Internet Dret i Política. Número 13. Febrer 2012. Disponible a: http://idp.uoc.edu/ojs/index.php/idp/article/view/n13-numero-complet/n13

Petit-minúscul pensament

Petit-minúscul pensament

Sortir del teatre, de veure una obra que t'ha captivat durant tres hores, i, després de prendre l’aire, seure en una taula a xerrar. De cop, encomanar-se els uns als altres les ganes de compartir algunes de les idees que sovint ens passen pel cap i, quan la conversa es desfà, tenir l’esperança que encara s’hi pot posar remei.

Això és la cultura. Per això serveix. Per despertar inquietuds. Per vinga, aixeca el cul de la cadira i mou-te. Demostra que tu sí que pots posar el teu petit-minúscul granet de sorra.

És cert: tot és molt complicat, massa difícil de canviar i l’etern d’acord, però per on començo? és un martiri. Ara bé, després de tardes com les d’ahir, de breus oasis en què un grup de cervells connecten i opinen i diuen i comparteixen segurament sense arribar a cap punt però obrint moltes portes... Tinc ganes de reivindicar aquesta cultura. La que et fa obrir el ulls, la que et fa conscient de qui ets, de què fas, d’on vas. I dels perquès.

La cultura que no et deixa indiferent, la que duu un missatge, la que et fa somiar, la que et fa patir, la que et duu records, la que fa esgarrifar-te, la que fa PENSAR.

Amb aquestes quatre ratlles estúpides no arribaré enlloc... O potser sí. No ho sé. Cal que valorem més l’educació, que valorem saber llegir, saber escriure, saber, saber, saber, saber... i que ho aprofitem per aprendre i, és clar, per PENSAR.

Al trencaclosques li falta una peça (Crònica d'una tarda a la Berlinale)

Al trencaclosques li falta una peça (Crònica d'una tarda a la Berlinale)

Aquesta tarda m’he trobat enmig d’una gentada fent cua en un dels grans cinemes que aquests dies acullen les projeccions de la Berlinale. Javier Bardem i Álvaro Longoria presentaven ‘Hijos de las nubes’ un documental sobre el poble sahrauí. El cert és que hi he anat gairebé de casualitat però, asseguda enmig de la platea, de seguida m’he adonat que l’expectació era màxima. Quan les estrelles s’han assegut a les seves butaques i s’han apagat les llums, he pensat que era preciós que un conflicte tan oblidat com el dels sahrauís fos per una vegada el centre d’atenció de tanta gent.

Relats personals que posen la pell de gallina, imatges colpidores dels camps de refugiats i els ninots irònics d’Aleix Saló (el crack dels vídeos d’”Españistán”)... Però quina llàstima! Enmig de tanta valentia hi mancava una informació clau per entendre la desgracia d’aquest poble. Bardem i Longoria han obviat que l’arrel del conflicte és en gran part responsabilitat de l’estat espanyol.

El documental explica en detall els estralls que va causar la marxa verda el 1975, és a dir l’entrada de milers de marroquins seguidors de Hassan II a les terres del Sàhara Occidental. En canvi, passa de puntetes sobre el paper que va jugar l’estat espanyol en tot plegat. Sí que lamenten que els espanyols traïren els sahrauís però en cap cas expliquen què passava en aquell moment a l’estat colonitzador d’aquell territori durant cent anys! El règim franquista ja tenia prou problemes a la península com per ocupar-se dels problemes de més al sud. Aquesta és la realitat que no explica el documental: els espanyols, amb el ‘generalísimo’ agonitzant al llit, van fugir cames ajudeu-me deixant desemparat a tot un poble que havia hagut de resignar-se a viure sota les seves ordres.

M’he esperat fins al final per veure si tot plegat era una al·lucinació. Però res de res. Només unes declaracions vagues d’un Felipe González que reconeix que són molts els dirigents espanyols que s’han oblidat del conflicte... I té raó, ni Javier Solana, ni Aznar, ni Moratinos no han volgut parlar en el documental. Això hauria d’haver fet sospitar més als directors i els hauria d’haver empès a ser més crítics amb el país on han nascut.

Perquè com bé expliquen a la pel·lícula, la comunitat internacional és còmplice del conflicte i els EUA i França no volen oposar-se als desitjos de la monarquia marroquí. Ara bé, l’estat espanyol també té les mans ben tacades de sang en aquest assumpte. Enmig de la pompa berlinesa, s’ha evidenciat com l’estat espanyol ha esborrat de la memòria col·lectiva el seu passat colonialista. No només sobre la invasió de les amèriques sinó també del Sàhara Occidental o de Guinea Equatorial... o d’altres pobles que em toquen tan de prop que millor que en parli en una altra ocasió.

El joc dels covards i els gossets falders

El joc dels covards i els gossets falders

Fa uns dies que els dirigents del Partit Popular governant han adquirit una nova mania. Després de les conferències de premsa sense preguntes, cosa que ja per si sola és un oxímoron, ara utilitzen els micròfons oberts i les càmeres de televisió per deixar anar autèntiques bombes abans de que siguin aprovades.

Aprofiten la influència dels mitjans de comunicació per deixar anar "globus sonda". Així, amb l’efecte viral de la xarxa, les seves intencions s’escampen als quatre vents i tothom pot dir-hi la seva abans que s’aprovin uns “decretazos” ben poc socials. Aquestes falses enxampades els permeten donar aire a les seves decisions. Aconsegueixen que la ciutadania, en comptes de rebre un cop de puny a la cara, vagi rebent petites petades dosificades.

Juguen a això. A la informació deixada anar a poc a poc, ben administrada. I els mitjans responen com gossets falders acollint amb els braços oberts aquestes falses exclusives.

És cert que la relació entre la política i el periodisme sempre ha sigut complexa i que la tècnica dels "globus sonda" no és cap novetat. Ara bé, potser que uns i altres se n’adonin de la covardia que amaguen aquestes accions. Si prenen decisions lletges, que les expliquin donant la cara. I els altres, haurien de procurar explicar com s’han aconseguit vertaderament les paraules d’un o altre ministre. Seria una bona manera, tant per polítics com per periodistes, de perdre una mica menys de credibilitat.

Els de taronja

Els de taronja

A Wellington els Mossos d’Esquadra formen un cordó. En una banda s’hi divisen els manifestants i a l’altra hi ha tot de persones que duen armilles taronges fosforescents. Els manifestants seuen a terra, damunt de les vies per on ha de córrer el trambaix, i debaten quin és el seu proper destí. El matí ha estat convuls, tant pels manifestants com pels mossos, i sota el resol de la tarda tothom fa cara de cansat. Els homes i dones de taronja, també semblen esgotats: són periodistes i molts porten hores informant als mitjans on treballen de tot el que va succeint.

Alguns dels indignats decideixen anar a Plaça Sant Jaume, passant per l’estació de França. Als de taronja els toca anar-se movent pel centre de la ciutat, seguint als grups, grupets i multituds d’indignats. N’hi ha per tot arreu, al voltant del parc de la Ciutadella i molts que també van fins a Sant Jaume. Fins que els diputats no comencen a sortir del Parlament, la tarda transcorre tranquil·la. En aquell moment, però, ja hi tornem a ser, els de taronja a un cantó, els manifestants a l’altre.

No sóc una veterana en cobrir manifestacions però ahir no em vaig sentir còmoda passejant entre la gent vestida amb l’armilla. La pregunta que em rondava pel cap tota l’estona era: vols dir que no en fem un gra massa? Quan l’ambient està tranquil no és millor anar vestit tal i com has sortit de casa i fer la teva feina com la fas cada dia? Entenc que l’armilla és necessària quan les coses es posen lletges i t’has de posar enmig del merder per gravar o fer fotografies però, darrerament, n’abusem.

Sense entrar en què en penso dels fets d’ahir, vaig tenir la sensació que els de taronja estaven més d’una part que de l’altra. D’ençà de les manifestacions contra el pla bolonya, sembla que la policia ens ha convençut perquè siguem dels seus. Això només fa que allunyar-nos de la gent i dóna raons als que diuen que no som el quart poder.

Potser hauríem de reflexionar una mica de tot plegat, sobretot després que fa poc més d’un mes, dos autocars plens de periodistes van anar fins a Sabadell a visitar els mossos i les seves noves joguines.

El poder de les imatges

El poder de les imatges

He trobat algunes reflexions veritablement interessant a l'epíleg d'Enrique Bonete al llibre Ética de la comunicación audiovisual (Madrid, 1999). Ara que encara ens estem formant (i aprenent a fer vídeos per a televisió i internet) és fonamental reflexionar sobre el poder que -ens agradi o no- tenen les imatge.

"El mundo ‘visto’ se reducía hasta este siglo a los lugares (campos, casa, ciudades...) en los que transcurrían las propias biografías y las de las personas más cercanas (familiares, compañeros de trabajo, vecinos...). Desde hace más de tres décadas, sin embargo, es posible desde un cómodo sillón del hogar y con pocos días ante el televisor, ‘ver’ miles de imágenes de personas extrañas, lugares lejanos y acontecimientos sorprendentes que jamás ningún hombre de la historia pasda habría conseguido contemplar a lo largo de su vida. ¿Es el hombre de finales del siglo XX más sabio, más poseedor de conocimiento y de información sobre el mundo y sobre sí mismo? Quizá cabría dudarlo. Cada vez más el poder de las imágenes fragua nuestros corazones, nuestros conocimientos y nuestros sentimientos. Pensamos lo que vemos, pero pensar es algo más. Saber no solo es ‘ver’.”

Llum (controlada), càmera (preparada), acció (vinga!)

Llum (controlada), càmera (preparada), acció (vinga!)

El segon informatiu va ser una mica caòtic: vam aconseguir pujar el nivell de les peces però ens va faltar un xic d’organització.

Amb la Marta Iturrate vam preparar la peça de política, vam parlar amb la gent de Barcelona Decideix i ens van explicar que estaven preparant un cap de setmana intensiu per recollir vot anticipat. I au, cap a Gràcia falta gent! La peça ens va quedar digna, tot i que hem de mirar d’aprendre a regular la llum del focus (semblo un fantasma a l’stand up!). Pel que fa al contingut, vam mirar que fos el més d’actualitat possible: parlant sobre la minsa participació a l’última consulta celebrada a Terrassa i sobre si aconseguiran superar la de la consulta que l’alcalde Hereu va muntar per decidir el futur de la Diagonal.

Ja hem començat a preparar el tercer telenotícies i la Marta torna a ser la meva parella. Aquesta vegada ens ha tocat encarregar-nos de la secció de cultura. Jo haig de fer de càmera i miraré d’esforçar-m’hi tenint el compte sobretot la llum i buscant tenir força material per fer una peça completa. Anirem a gravar la ‘peformance’ d’una artista japonesa que presenta una exposició de tipografia en una galeria del carrer Aragó. Aviam què surt!

Treure suc de la ‘caixa tonta’

Treure suc de la ‘caixa tonta’

L’excusa per justificar els programes tele-escombraria i la manca d’alternativa de qualitat és que ‘si el poble vol opi, opi li donem’. L’excusa és que així ho ha decidit el poble. Són molts els qui creuen que és la societat la que ha triat que, en un mercat televisiu lliure, les propostes que triomfin són les que no requereixen l’activació de ni una sola neurona i les que es recreen en les desgracies de vides alienes.

No m’ho crec. Si el poble ‘vol opi’ és perquè li han donat. A més, hi ha coses més importants que el lliure mercat. Sembla que m’estigui posicionant en contra de la llibertat d’expressió... Però no és així, sinó que penso que no podem oblidar que la televisió és el mitjà de més difusió que existeix i que, conseqüentment, és el que té més potencial per crear opinió pública. Hem de ser conscients que la televisió és el canal de difusió de masses per excel·lència i que es poden fer (i se n’han fet alguns) projectes molt interessants. Projectes que aprofiten tots els avantatges de l'audiovisual i l'exploten de debò.

Des del novembre, al Macba es pot visitar l’exposició ‘Esteu a punt per a la televisió?’ que, entre altres temes, explora el paper que han tingut els filòsofs en la televisió: intel·lectuals i pensadors que han cregut que la televisió podia rearticular l'espai públic i introduir inquietuds intel·lectuals. També el centre Arts Santa Mònica acollia no fa gaire 'TV / ARTS / TV'. La televisió presa pels artistes’. Una exposició que reflexionava sobre la relació entre els artistes i la televisió, com els ha fascinat, com a objecte i com a mitjà artístic i sobre el naixement del videoart. Ambdues exposicions demostren que el món de la televisió és fascinant i que existeixen maneres de treure’n profit i d’aconseguir que sigui molt més que una caixa tonta.

Des de bon principi els artistes volgueren que la televisió fos utòpica: que representes més accessibilitat de les masses a la cultura. I és que la televisió és l’icona de la pretesa accessibilitat social de la cultura des de la llar. Són molt pocs els que no conviuen amb una televisió en la quotidianitat domèstica. Per això, cal que existeixin normes que en regulin els continguts i assegurin que tothom si senti representat, que tothom hi trobi el seu espai.

Tampoc podem menystenir el paper fonamental que la televisió juga en l’educació. Només cal parlar amb qualsevol persona que hagi viscut la seva infància al costat d’una televisió i veure com l’han marcat els dibuixos animats i programes que va veure. És necessari garantir que els nens hi puguin trobar continguts que els facin aprendre i veure món.

Segurament hi haurà qui m’acusarà d’elitista: com s’escull què convé i què no i quins continguts han de ser considerats d’interès públic i és un dret poder-los veure per televisió? El defensor del lector de El país responia fa unes setmanes a l’allau de correus i cartes que criticaven l’extensa entrevista que El País Semanal li havia fet a Belén Esteban. Va explicar que, agradés o no, a aquesta dona la segueixen masses senceres i que és una indubtable creadora d’opinió pública i que per això era interessant conversar amb ella. I és cert, no podem pretendre que tot el que hi hagi a televisió siguin documentals i informatius. Però d’aquí a que tot el que puguem veure, i sobretot en determinades hores i llocs, siguin programes que no aporten res al coneixement humà...

Gràcies a la televisió hem viatjat a la Xina, a Etiòpia i a les Maldives i gràcies a la televisió podem veure com són els nostres parlaments i que hi diuen els que ens representen. Cal que existeixin òrgans independents formats per professionals que vetllin perquè la televisió sigui alguna cosa més que una caixa tonta on hi surten tontos parlant de tonteries mentre eduquen tontos. Sembla que a l'estat espanyol hi ha qui no ho entén...

El director de l'Arts Santa Mònica, Vicenç Altaió, va dir el dia de la inauguració de l’exposició: 'La TV no deixa de ser allò que podia haver estat i no ha estat’. Jo responc: I si encara pot ser? I si mirem de regular-lo de manera que aquest mitjà ens doni el millor de si mateix?

Toca llançar-nos a la piscina

Toca llançar-nos a la piscina

Aquest trimestre toca ‘Taller de Televisió’ amb l’Antoni Esteve. L’assignatura absorbeix molt, fa només dues setmanes que vam començar el curs i sembla que duguem mesos anant de bòlit per tirar endavant informatius. El professor ens ha dit que el mètode d’aprenentatge consisteix en una cosa així com: llançar-se a la piscina, encarar els problemes que sorgeixin i mirar de sortir-se’n sigui com sigui. I amb aquets pocs dies de classe hem comprovat que és ben bé així. Els resultats els podrem anar veient en aquesta pàgina web.

Durant els preparatius del primer informatiu va quedar clar com d’important és el treball en equip. Tothom tenia funcions assignades i les feia, malgrat que alguns era la primera vegada que fèiem segons quines tasques. Les coses són més fàcils si tothom té un paper assignat i el compleix sense carregar els altres. Penso que ens en vam sortir prou bé, vam passar molts nervis mentre el gravàvem!

Quan ens toquen la butxaca

Quan ens toquen la butxaca

Fa uns dies que una persona molt propera a mi està amoïnada pels assumptes polítics i econòmics del país, i fins i tot dels mundials! Des de fa unes setmanes es mira els telenotícies amb lupa, es llegeix els apartats de política i economia del diari que compren a casa seva i no para de parlar de la crisi i de les retallades d’uns i altres amb tothom qui pot. Malgrat que pugui semblar una preocupació normal, no ho és. És una persona desactivada políticament i poc mobilitzada. Què ha passat per què de cop i volta li preocupin coses que fins ara no li produïen cap mena d’interès?

La resposta que de seguida us vindrà al cap és que a aquesta pobra persona li baixaran el sou i que és normalíssim que el seu interès per tot el que tingui a veure amb això hagi augmentat. El problema és que, com que no està acostumada a interessar-se per la informació política i econòmica, s’ho empassa tot. Fins i tot el que diu el tertulià de torn en un programa de dubtosa fiabilitat. A més a més, li és difícil remenar i escollir entre allò tret fora de context i allò que ha estat contrastat.

Fa uns dies la professora de Seminari de l’Actualitat ens va recomanar un article que l’Enrique Gil Calvo havia escrit al País sobre com la premsa ha ajudat a escampar un tipus d’informació que beneficia als bancs i als interessos de grups neoliberals com l’FMI. Resulta que llegint-lo, vaig trobar la veritable resposta al que li està passant a aquesta persona tan propera a mi: “El fatalisme de la gent s’explica per la por difosa per certs diaris”. I és que és la premsa, així com la resta de mitjans de comunicació, la que està propagant una “epidèmia d’histèria col•lectiva” que resulta que ha acabat afectant fins i tot aquest teòricament despreocupat conegut meu.

Tot plegat, demostra dues coses. La primera és, sense cap mena de dubte, que quan a algú li toquen la butxaca se li encenen totes les bombetes, es posa en estat dt’alerta i busca culpables per tot arreu. La segona, una mica més enrevessada, és que la societat (inclosa aquesta persona propera) no s’adona que si sempre hagués estat informada sobre els afers econòmics (i polítics) que l’afecten potser tot això no hagués anat tant lluny. Des que va començar la crisi econòmica que l’interès per l’economia ha crescut considerablement. Un bon exemple és el nombre de llibres sobre economia fàcil (i en edició de butxaca) que s’han imprès darrerament. Però és difícil enganxar-se a un tren que vas perdre fa molt de temps.

Als que manen de debò no els hi interessa que la gent entengui sobre allò que ens agradi o no mou el món: l’economia. Només cal veure com a l’ESO no hi ha cap assignatura on se’n parli i que els coneixements que adquireixen els que arriben a Batxillerat serveixen de ben poca cosa. Per això, que hi hagi gent que miri d’entendre ara el que no ha entès durant molt de temps és bo i necessari. Però cal que aquest interès no s’aturi quan la crisi minvi perquè és l’única manera que no ens puguin prendre el pèl de la manera com ho fan i perquè no paguin les conseqüències sempre els mateixos. Els diaris, i la resta de mitjans, haurien de col•laborar a fer entenedora l’economia per tothom. Si la gent ho veu massa complicat, se’n desentén i au! ja hi tornen a sortir guanyant els de sempre...

Aquesta vegada, malgrat que ens toquin la butxaca, traiem-ne algun profit!

L’ou o la gal lina

L’ou o la gal lina

El circ del cas Pretòria i el cas Millet continua. Els uns volen que s’investigui un cas, els altres creen comissions d’investigació per l’altre. Mentre contemplava l’espectacle al 3/24 vaig adonar-me que els polítics desafien dia sí, dia també l’esquema bàsic de la comunicació. Potser no saben ni què és, perquè conversen entre ells d’una manera molt poc natural. L’un contesta l’altre sense haver escoltat què ha dit. Montilla estava esmorzant mentre Mas declarava, però a la roda de premsa d’abans de dinar ja li ha contestat. Mas no ha pogut sentir la resposta, tenia un compromís a l’altra punta del país, però abans de sopar ja li replicava.

És una escena més que familiar. En un telenotícies qualsevol un presentador anuncia: “li hem preguntat al sr. X què pensa sobre les declaracions de la sra. Y” i llavors surt a la pantalla el sr. X donant la seva opinió al respecte. O encara millor! Quan la sra. Y diu alguna cosa, el sr. X la replica i surt un sr. Z que contesta al sr. X. I així, es pot anar allargant, anar-s’hi afegint actors, anar-s’hi afegint rèpliques.

Aquestes són les converses -a vegades ràpides com un llamp i a vegades tan feixugues que s’allarguen uns dies- que els polítics mantenen a través dels mitjans. El cicle bàsic de la comunicació consisteix en un emissor que envia un missatge a través d’un canal perquè arribi a un receptor, tot això tenint en compte que s’utilitza un codi que tots dos coneixen dins d’un context concret. L’emissor i el receptor són actors que s’intercanvien els papers a l’hora de conversar. Als casos concrets de què parlàvem es trenca aquest esquema clàssic.

A més, apareix un tercer actor: el periodista que es converteix en canal i transporta el missatge amunt i avall. Pel camí, al periodista li poden passar moltes coses. Pot ser que s’hagi llevat amb ganes d’aconseguir l’exclusiva o pot ser que s’entrebanqui i que perdi una part del missatge que transportava. Els polítics no ho deuen tenir en compte tot això. Igual que no duen haver estudiat mai l’esquema de la comunicació. Confien en els periodistes cegament i es creuen el missatge que els hi porten.

Encara hi ha un model comunicatiu, que s’estila en aquest món global en què vivim, més al·lucinant. Aquest s’estableix quan un polític es desplaça a un país llunyà i des d’allà contesta a les declaracions que ha fet fa cinc minuts algun sr. X/sra. Y en el seu país d’origen. En aquest nou esquema que s’han inventat hi intervenen ara assessors i aparells d’última generació.

Dos no s’entenen si un no vol i si un tercer s’hi posa pel mig les coses es compliquen. Per què no busquen una estona per seure a parlar i discutir cara a cara com fa la gent normal? Que ningú no els hi ha explicat que parlant la gent s’entén i que comunicar-se a través dels mitjans no és parlar? O potser són els periodistes els que amb les seves dinàmiques contribueixen al circ de la política?

Què va ser primer l’ou o la gallina?

La relació entre periodistes i polítics necessitaria una revissió. O ara que està de moda: un refundament.

Les comparacions són odioses

Les comparacions són odioses

Aquest migdia hem sabut que 172.161 persones, el 12,17% del cens, han votat aquesta setmana a la consulta sobre la reforma de l’Avinguda Diagonal. No sóc de Barcelona i no en hi entenc ni un borrall d’urbanisme, per tant la meva opinió al respecte de si la gran avinguda ha de reformar-se o no i de quina manera és totalment prescindible. Però parlar de consultes ciutadanes em porta irremediablement a pensar en les que s’han organitzat en centenars de pobles arreu de Catalunya en els darrers mesos per preguntar sobre la independència i, concretament, en les que he pogut viure de prop. Ja sé que les comparacions són odioses però aquesta vegada m’és igual.

L’alcalde Hereu volia convertir-se en el gran demòcrata pro-participació ciutadana. Per aconseguir-ho, s’ha gastat més de 3 milions d’euros. Ha folrat els autobusos i els tramvies d’”opcions A” i d’“opcions B”, ha enganxat cartells per tots els racons i ha fet arribar tríptics a tot color a les bústies de tots els barcelonins. També ha mobilitzat un fotimer de funcionaris que s’han encarregat d’obrir 108 col·legis electorals durant sis dies seguits. I no podem oblidar-nos de la fantàstica pàgina web especial per l’ocasió.

Les diferències entre una i altra consulta són moltes: mentre que una es finançava amb diners públics, l’altra es pagava de les butxaques dels voluntaris; mentre que una t’oferia la possibilitat de votar amb tan sols un quants clics, l’altra et feia anar obligatòriament a un punt de votació; mentre que una durava una setmana, l’altra es concentrava en un sol dia (tot i que és cert que a la majoria de municipis hi havia vot anticipat); i sobretot, entre un llarg etcètera, mentre que una comptava amb un fort suport institucional, l’altra no. Però a la pràctica ambdues consultes, la de la Diagonal i la sobiranista, tenen els mateixos escassos efectes. En el primer cas els resultats serveixen per orientar un govern (a qui em penso que li ha quedat clar què volen els barcelonins) i en el segon per actuar com una mena de baròmetre social sobre què volen els catalans pel seu país.

El tractament dels mitjans

Continuo amb les comparacions. Durant setmanes tots els mitjans de comunicació ens han ofert tota mena de reportatges i notícies referents al referèndum de la Diagonal. Els mitjans públics (i molts de privats) ens explicaven amb tota mena de detall quins eren els requisits per exercir el dret de vot, amb aquest centralisme tan cec que s’oblida de la resta del país. La cobertura mediàtica ha sigut excel·lent: diaris, televisions i ràdios ens han mantingut informadíssims del dia a dia de la consulta. Tot i que no sempre positiva, per exemple el grup Godó ha tingut un paper decisiu perquè el 79,84% del cens hagi optat per l’opció c.

Ara bé, va passar el mateix amb les consultes sobre la independència? Em sembla que no... Malgrat que durant mesos milers de voluntaris de totes les edats han dedicat (i en alguns pobles el continuen dedicant) el seu temps lliure –i els seus diners- a organitzar una consulta a les seves viles, cap gran mitjà de comunicació en va fer (ni en fa) una cobertura decent. Els mitjans de comunicació haurien d’informar sobre tot allò que preocupa als ciutadans, i especialment sobre allò que els fa aixecar el cul del sofà i sortir al carrer, no? I més aquesta vegada, ja que no hi havia grans institucions que ho fessin, haguessin pogut actuar com a plataformes per explicar a tots els interessats quan, com i on votar. Malauradament la opció de la majoria ha estat molt diferent i molts han menyspreat que a hores d’ara hi ha 449.312 vots acumulats a favor de la independència i més de 11.000 persones han format part de comissions organitzatives.

Conclusió, amb les dades d’una i altra consulta a la mà, potser la gran “punxada sobiranista” que titulava el Periódico no va ser tan gran, oi? Les comparacions són odioses... però potser els mitjans de comunicació estan més pendents de fer publicitat gratuïta a la classe política que d’explicar allò que de veritat importa als ciutadans...

Em fa por

Em fa por

Tenint en compte com està el pati, després d’estroncar-se el somni de jugar la final al Bernabeu, tinc por que algú se’m llenci a la jugular. Però seré valenta. Tinc ganes d’escriure al bloc tot el que em va passar pel cap ahir, enmig de l’invasora eufòria culé.

Ahir era un gran dia per l’afició blaugrana, sí. El Barça està de moda, sí. El futbol desperta passions (i fa que uns quants guanyin molts calerons), també. És evident que no existeix cap altre fenomen capaç de mobilitzar la massa de la manera que ho fa el futbol ni de tenir un èxit de convocatòria tant desorbitat.

Però totes aquestes coses... justifiquen que els mitjans obviïn la resta d’informació del món? I, encara una altra cosa, justifiquen la comparació neandertal política-futbol?

Des que em vaig llevar, tots els mitjans amb què topava, no paraven de fer les dues coses: parlar del Barça-Inter com si fos l’únic esdeveniment interessant de la jornada i parlar-ne com si es tractés d’un repte polític.

A primera hora, al tren, vaig engegar la ràdio i vaig escoltar el Davantal d’en Basté, que va dir –tal com raja- que la política del país era una porqueria i que l’única manera que ens quedava als catalans de demostrar com les gastàvem era amb el partit de la nit.

Però la sorpresa més gran del dia me la va donar el Periódico, amb una portada més clara que l’aigua: A totes. Sense cap mena de mirament i produint un fort impacte visual. Una comparació entre el pacte Mas-Montilla i el conjunt blaugrana. Això sí, les primeres planes dedicades al Futbol Club Barcelona, el tema més important del dia. Destacar la resposta unitària al Tribunal Constitucional a la portada només ho van fer perquè quedava molt bé.

Quan faltava més d’una hora perquè comencés el gran espectacle a l’impol·luta Catalunya Informació vaig sentir la crònica de la prèvia d’un periodista emocionat. Tot seguit –i quedant-se tan ample- el locutor va cantar els titulars del dia després de dir amb un desinterés notable: “pel que fa a la resta d’actualitat...”.

I així una i altra vegada, per no parlar del fugaç TN Vespre... (Unga, unga! Anirem a Madrid ha demostrar que els catalans som més forts i més “machos” i més i més i més). Em planto. Que no. Que el futbol no és política. Que per molta simbologia que tingui tot plegat no es pot confondre. No senyor, no vivim en temps de Franco, en què els grisos amenaçaven als jugadors del Barça en què no guanyessin perquè sinó rodarien caps.

Per últim, una anècdota. L’altre dia alguns companys de classe (periodistes en potència) es plantejaven si “pararien l’emissió d’una semifinal del Barça a TV3 per informar en directe sobre una tragèdia de l’estil l’11-M”.

A mi, em fa por. Potser en breus em convertiré en una marginada social per no voler saber parlar, com va dir en Javier Cuervo al magazine del darrer diumenge, en la “lengua franca del balompié”.

“En directe” tres vegades?

“En directe” tres vegades?

Una periodista de TVE es va desplaçar fins a Valença (Portugal) perquè els veïns havien engalanat el poble sencer de “rojigualdas”. El motiu de la decoració era convertir-se en centre d’atenció perquè s’havien quedat sense centre d’urgències a les nits i la solució que els quedava quan els passava alguna cosa era travessar la frontera i demanar ser atesos al centre de salut de Tui (Galícia) mitjançant el carnet europeu de salut. Era el dia 7 d’aquest mes i a l’informatiu del vespre van connectar amb ella perquè expliqués de primera mà què estava passant. En un cantó de la pantalla (on hi deia “En directo”) la periodista feia un "stand up" per explicar els fets i a l’altre hi corrien imatges de com l’esmentada bandera onejava a diferents punts del poble. Un stand-up en directe corrent, teòricament per demostrar que s’ha enviat a algú al lloc dels fets i perquè vols explicar coses que no pots mostrar amb les imatges.

Fins aquí, tot normal. Quan l’informatiu va acabar, per casualitat, vaig deixar la televisió engegada amb el canal 24 Horas... tanta estona que un presentador diferent va anunciar de nou la notícia del poblet portugés. Sorpresa! Les imatges que van seguir l’entradeta van ser exactament les mateixes que les que s’havien utilitzat en l’informatiu de la TVE genèrica: a un costat el “directe” i a l’altre les imatges de recurs. Com que m’havia picat la curiositat em vaig quedar a veure el següent butlletí i sí, no havia estat fruit de la meva imaginació, altra vegada tornaven a oferir el mateix clip! Asseguraven (per tercera vegada consecutiva) que la reportera estava fent una connexió en directe! Em vaig quedar estupefacta... se suposa que un directe proporciona un valor afegit a una peça, li dóna un tractament especial: algú t’està explicant una cosa que ha vist amb els seus propis ulls i les reaccions que li ha provocat. Em penso que no cal dir gaire més... no he descobert la sopa d’all, tots sabem que sovint es posa “en directe” quan en realitat fa hores que s’ha gravat però no és massa descarat passar-lo tres vegades seguides? (I això que no em vaig quedar a veure què feien a la quarta...).

Això no és desprestigiar la força d'un directe?