0 com

L’ou o la gal lina

El circ del cas Pretòria i el cas Millet continua. Els uns volen que s’investigui un cas, els altres creen comissions d’investigació per l’altre. Mentre contemplava l’espectacle al 3/24 vaig adonar-me que els polítics desafien dia sí, dia també l’esquema bàsic de la comunicació. Potser no saben ni què és, perquè conversen entre ells d’una manera molt poc natural. L’un contesta l’altre sense haver escoltat què ha dit. Montilla estava esmorzant mentre Mas declarava, però a la roda de premsa d’abans de dinar ja li ha contestat. Mas no ha pogut sentir la resposta, tenia un compromís a l’altra punta del país, però abans de sopar ja li replicava.

És una escena més que familiar. En un telenotícies qualsevol un presentador anuncia: “li hem preguntat al sr. X què pensa sobre les declaracions de la sra. Y” i llavors surt a la pantalla el sr. X donant la seva opinió al respecte. O encara millor! Quan la sra. Y diu alguna cosa, el sr. X la replica i surt un sr. Z que contesta al sr. X. I així, es pot anar allargant, anar-s’hi afegint actors, anar-s’hi afegint rèpliques.

Aquestes són les converses -a vegades ràpides com un llamp i a vegades tan feixugues que s’allarguen uns dies- que els polítics mantenen a través dels mitjans. El cicle bàsic de la comunicació consisteix en un emissor que envia un missatge a través d’un canal perquè arribi a un receptor, tot això tenint en compte que s’utilitza un codi que tots dos coneixen dins d’un context concret. L’emissor i el receptor són actors que s’intercanvien els papers a l’hora de conversar. Als casos concrets de què parlàvem es trenca aquest esquema clàssic.

A més, apareix un tercer actor: el periodista que es converteix en canal i transporta el missatge amunt i avall. Pel camí, al periodista li poden passar moltes coses. Pot ser que s’hagi llevat amb ganes d’aconseguir l’exclusiva o pot ser que s’entrebanqui i que perdi una part del missatge que transportava. Els polítics no ho deuen tenir en compte tot això. Igual que no duen haver estudiat mai l’esquema de la comunicació. Confien en els periodistes cegament i es creuen el missatge que els hi porten.

Encara hi ha un model comunicatiu, que s’estila en aquest món global en què vivim, més al·lucinant. Aquest s’estableix quan un polític es desplaça a un país llunyà i des d’allà contesta a les declaracions que ha fet fa cinc minuts algun sr. X/sra. Y en el seu país d’origen. En aquest nou esquema que s’han inventat hi intervenen ara assessors i aparells d’última generació.

Dos no s’entenen si un no vol i si un tercer s’hi posa pel mig les coses es compliquen. Per què no busquen una estona per seure a parlar i discutir cara a cara com fa la gent normal? Que ningú no els hi ha explicat que parlant la gent s’entén i que comunicar-se a través dels mitjans no és parlar? O potser són els periodistes els que amb les seves dinàmiques contribueixen al circ de la política?

Què va ser primer l’ou o la gallina?

La relació entre periodistes i polítics necessitaria una revissió. O ara que està de moda: un refundament.

4 com

Les comparacions són odioses

Aquest migdia hem sabut que 172.161 persones, el 12,17% del cens, han votat aquesta setmana a la consulta sobre la reforma de l’Avinguda Diagonal. No sóc de Barcelona i no en hi entenc ni un borrall d’urbanisme, per tant la meva opinió al respecte de si la gran avinguda ha de reformar-se o no i de quina manera és totalment prescindible. Però parlar de consultes ciutadanes em porta irremediablement a pensar en les que s’han organitzat en centenars de pobles arreu de Catalunya en els darrers mesos per preguntar sobre la independència i, concretament, en les que he pogut viure de prop. Ja sé que les comparacions són odioses però aquesta vegada m’és igual.

L’alcalde Hereu volia convertir-se en el gran demòcrata pro-participació ciutadana. Per aconseguir-ho, s’ha gastat més de 3 milions d’euros. Ha folrat els autobusos i els tramvies d’”opcions A” i d’“opcions B”, ha enganxat cartells per tots els racons i ha fet arribar tríptics a tot color a les bústies de tots els barcelonins. També ha mobilitzat un fotimer de funcionaris que s’han encarregat d’obrir 108 col·legis electorals durant sis dies seguits. I no podem oblidar-nos de la fantàstica pàgina web especial per l’ocasió.

Les diferències entre una i altra consulta són moltes: mentre que una es finançava amb diners públics, l’altra es pagava de les butxaques dels voluntaris; mentre que una t’oferia la possibilitat de votar amb tan sols un quants clics, l’altra et feia anar obligatòriament a un punt de votació; mentre que una durava una setmana, l’altra es concentrava en un sol dia (tot i que és cert que a la majoria de municipis hi havia vot anticipat); i sobretot, entre un llarg etcètera, mentre que una comptava amb un fort suport institucional, l’altra no. Però a la pràctica ambdues consultes, la de la Diagonal i la sobiranista, tenen els mateixos escassos efectes. En el primer cas els resultats serveixen per orientar un govern (a qui em penso que li ha quedat clar què volen els barcelonins) i en el segon per actuar com una mena de baròmetre social sobre què volen els catalans pel seu país.

El tractament dels mitjans

Continuo amb les comparacions. Durant setmanes tots els mitjans de comunicació ens han ofert tota mena de reportatges i notícies referents al referèndum de la Diagonal. Els mitjans públics (i molts de privats) ens explicaven amb tota mena de detall quins eren els requisits per exercir el dret de vot, amb aquest centralisme tan cec que s’oblida de la resta del país. La cobertura mediàtica ha sigut excel·lent: diaris, televisions i ràdios ens han mantingut informadíssims del dia a dia de la consulta. Tot i que no sempre positiva, per exemple el grup Godó ha tingut un paper decisiu perquè el 79,84% del cens hagi optat per l’opció c.

Ara bé, va passar el mateix amb les consultes sobre la independència? Em sembla que no... Malgrat que durant mesos milers de voluntaris de totes les edats han dedicat (i en alguns pobles el continuen dedicant) el seu temps lliure –i els seus diners- a organitzar una consulta a les seves viles, cap gran mitjà de comunicació en va fer (ni en fa) una cobertura decent. Els mitjans de comunicació haurien d’informar sobre tot allò que preocupa als ciutadans, i especialment sobre allò que els fa aixecar el cul del sofà i sortir al carrer, no? I més aquesta vegada, ja que no hi havia grans institucions que ho fessin, haguessin pogut actuar com a plataformes per explicar a tots els interessats quan, com i on votar. Malauradament la opció de la majoria ha estat molt diferent i molts han menyspreat que a hores d’ara hi ha 449.312 vots acumulats a favor de la independència i més de 11.000 persones han format part de comissions organitzatives.

Conclusió, amb les dades d’una i altra consulta a la mà, potser la gran “punxada sobiranista” que titulava el Periódico no va ser tan gran, oi? Les comparacions són odioses... però potser els mitjans de comunicació estan més pendents de fer publicitat gratuïta a la classe política que d’explicar allò que de veritat importa als ciutadans...