2 com

Em fa por

Tenint en compte com està el pati, després d’estroncar-se el somni de jugar la final al Bernabeu, tinc por que algú se’m llenci a la jugular. Però seré valenta. Tinc ganes d’escriure al bloc tot el que em va passar pel cap ahir, enmig de l’invasora eufòria culé.

Ahir era un gran dia per l’afició blaugrana, sí. El Barça està de moda, sí. El futbol desperta passions (i fa que uns quants guanyin molts calerons), també. És evident que no existeix cap altre fenomen capaç de mobilitzar la massa de la manera que ho fa el futbol ni de tenir un èxit de convocatòria tant desorbitat.


Però totes aquestes coses... justifiquen que els mitjans obviïn la resta d’informació del món? I, encara una altra cosa, justifiquen la comparació neandertal política-futbol?


Des que em vaig llevar, tots els mitjans amb què topava, no paraven de fer les dues coses: parlar del Barça-Inter com si fos l’únic esdeveniment interessant de la jornada i parlar-ne com si es tractés d’un repte polític.


A primera hora, al tren, vaig engegar la ràdio i vaig escoltar el Davantal d’en Basté, que va dir –tal com raja- que la política del país era una porqueria i que l’única manera que ens quedava als catalans de demostrar com les gastàvem era amb el partit de la nit.


Però la sorpresa més gran del dia me la va donar el Periódico, amb una portada més clara que l’aigua: A totes. Sense cap mena de mirament i produint un fort impacte visual. Una comparació entre el pacte Mas-Montilla i el conjunt blaugrana. Això sí, les primeres planes dedicades al Futbol Club Barcelona, el tema més important del dia. Destacar la resposta unitària al Tribunal Constitucional a la portada només ho van fer perquè quedava molt bé.


Quan faltava més d’una hora perquè comencés el gran espectacle a l’impol·luta Catalunya Informació vaig sentir la crònica de la prèvia d’un periodista emocionat. Tot seguit –i quedant-se tan ample- el locutor va cantar els titulars del dia després de dir amb un desinterés notable: “pel que fa a la resta d’actualitat...”.


I així una i altra vegada, per no parlar del fugaç TN Vespre... (Unga, unga! Anirem a Madrid ha demostrar que els catalans som més forts i més “machos” i més i més i més). Em planto. Que no. Que el futbol no és política. Que per molta simbologia que tingui tot plegat no es pot confondre. No senyor, no vivim en temps de Franco, en què els grisos amenaçaven als jugadors del Barça en què no guanyessin perquè sinó rodarien caps.


Per últim, una anècdota. L’altre dia alguns companys de classe (periodistes en potència) es plantejaven si “pararien l’emissió d’una semifinal del Barça a TV3 per informar en directe sobre una tragèdia de l’estil l’11-M”.


A mi, em fa por. Potser en breus em convertiré en una marginada social per no voler saber parlar, com va dir en Javier Cuervo al magazine del darrer diumenge, en la “lengua franca del balompié”.
0 com

“En directe” tres vegades?


Una periodista de TVE es va desplaçar fins a Valença (Portugal) perquè els veïns havien engalanat el poble sencer de “rojigualdas”. El motiu de la decoració era convertir-se en centre d’atenció perquè s’havien quedat sense centre d’urgències a les nits i la solució que els quedava quan els passava alguna cosa era travessar la frontera i demanar ser atesos al centre de salut de Tui (Galícia) mitjançant el carnet europeu de salut. Era el dia 7 d’aquest mes i a l’informatiu del vespre van connectar amb ella perquè expliqués de primera mà què estava passant. En un cantó de la pantalla (on hi deia “En directo”) la periodista feia un "stand up" per explicar els fets i a l’altre hi corrien imatges de com l’esmentada bandera onejava a diferents punts del poble. Un stand-up en directe corrent, teòricament per demostrar que s’ha enviat a algú al lloc dels fets i perquè vols explicar coses que no pots mostrar amb les imatges.


Fins aquí, tot normal. Quan l’informatiu va acabar, per casualitat, vaig deixar la televisió engegada amb el canal 24 Horas... tanta estona que un presentador diferent va anunciar de nou la notícia del poblet portugés. Sorpresa! Les imatges que van seguir l’entradeta van ser exactament les mateixes que les que s’havien utilitzat en l’informatiu de la TVE genèrica: a un costat el “directe” i a l’altre les imatges de recurs. Com que m’havia picat la curiositat em vaig quedar a veure el següent butlletí i sí, no havia estat fruit de la meva imaginació, altra vegada tornaven a oferir el mateix clip! Asseguraven (per tercera vegada consecutiva) que la reportera estava fent una connexió en directe! Em vaig quedar estupefacta... se suposa que un directe proporciona un valor afegit a una peça, li dóna un tractament especial: algú t’està explicant una cosa que ha vist amb els seus propis ulls i les reaccions que li ha provocat. Em penso que no cal dir gaire més... no he descobert la sopa d’all, tots sabem que sovint es posa “en directe” quan en realitat fa hores que s’ha gravat però no és massa descarat passar-lo tres vegades seguides? (I això que no em vaig quedar a veure què feien a la quarta...).


Això no és desprestigiar la força d'un directe?