0 com

Quan ens toquen la butxaca

Fa uns dies que una persona molt propera a mi està amoïnada pels assumptes polítics i econòmics del país, i fins i tot dels mundials! Des de fa unes setmanes es mira els telenotícies amb lupa, es llegeix els apartats de política i economia del diari que compren a casa seva i no para de parlar de la crisi i de les retallades d’uns i altres amb tothom qui pot. Malgrat que pugui semblar una preocupació normal, no ho és. És una persona desactivada políticament i poc mobilitzada. Què ha passat per què de cop i volta li preocupin coses que fins ara no li produïen cap mena d’interès?

La resposta que de seguida us vindrà al cap és que a aquesta pobra persona li baixaran el sou i que és
normalíssim que el seu interès per tot el que tingui a veure amb això hagi augmentat. El problema és que, com que no està acostumada a interessar-se per la informació política i econòmica, s’ho empassa tot. Fins i tot el que diu el tertulià de torn en un programa de dubtosa fiabilitat. A més a més, li és difícil remenar i escollir entre allò tret fora de context i allò que ha estat contrastat.

Fa uns dies la professora de Seminari de l’
Actualitat ens va recomanar un article que l’Enrique Gil Calvo havia escrit al País sobre com la premsa ha ajudat a escampar un tipus d’informació que beneficia als bancs i als interessos de grups neoliberals com l’FMI. Resulta que llegint-lo, vaig trobar la veritable resposta al que li està passant a aquesta persona tan propera a mi: “El fatalisme de la gent s’explica per la por difosa per certs diaris”. I és que és la premsa, així com la resta de mitjans de comunicació, la que està propagant una “epidèmia d’histèria col•lectiva” que resulta que ha acabat afectant fins i tot aquest teòricament despreocupat conegut meu.

Tot plegat, demostra
dues coses. La primera és, sense cap mena de dubte, que quan a algú li toquen la butxaca se li encenen totes les bombetes, es posa en estat dt’alerta i busca culpables per tot arreu. La segona, una mica més enrevessada, és que la societat (inclosa aquesta persona propera) no s’adona que si sempre hagués estat informada sobre els afers econòmics (i polítics) que l’afecten potser tot això no hagués anat tant lluny. Des que va començar la crisi econòmica que l’interès per l’economia ha crescut considerablement. Un bon exemple és el nombre de llibres sobre economia fàcil (i en edició de butxaca) que s’han imprès darrerament. Però és difícil enganxar-se a un tren que vas perdre fa molt de temps.

Als que manen
de debò no els hi interessa que la gent entengui sobre allò que ens agradi o no mou el món: l’economia. Només cal veure com a l’ESO no hi ha cap assignatura on se’n parli i que els coneixements que adquireixen els que arriben a Batxillerat serveixen de ben poca cosa. Per això, que hi hagi gent que miri d’entendre ara el que no ha entès durant molt de temps és bo i necessari. Però cal que aquest interès no s’aturi quan la crisi minvi perquè és l’única manera que no ens puguin prendre el pèl de la manera com ho fan i perquè no paguin les conseqüències sempre els mateixos. Els diaris, i la resta de mitjans, haurien de col•laborar a fer entenedora l’economia per tothom. Si la gent ho veu massa complicat, se’n desentén i au! ja hi tornen a sortir guanyant els de sempre...

Aquesta vegada, malgrat que ens toquin la butxaca, traiem-ne algun
profit!
0 com

L’ou o la gal lina

El circ del cas Pretòria i el cas Millet continua. Els uns volen que s’investigui un cas, els altres creen comissions d’investigació per l’altre. Mentre contemplava l’espectacle al 3/24 vaig adonar-me que els polítics desafien dia sí, dia també l’esquema bàsic de la comunicació. Potser no saben ni què és, perquè conversen entre ells d’una manera molt poc natural. L’un contesta l’altre sense haver escoltat què ha dit. Montilla estava esmorzant mentre Mas declarava, però a la roda de premsa d’abans de dinar ja li ha contestat. Mas no ha pogut sentir la resposta, tenia un compromís a l’altra punta del país, però abans de sopar ja li replicava.

És una escena més que familiar. En un telenotícies qualsevol un presentador anuncia: “li hem preguntat al sr. X què pensa sobre les declaracions de la sra. Y” i llavors surt a la pantalla el sr. X donant la seva opinió al respecte. O encara millor! Quan la sra. Y diu alguna cosa, el sr. X la replica i surt un sr. Z que contesta al sr. X. I així, es pot anar allargant, anar-s’hi afegint actors, anar-s’hi afegint rèpliques.

Aquestes són les converses -a vegades ràpides com un llamp i a vegades tan feixugues que s’allarguen uns dies- que els polítics mantenen a través dels mitjans. El cicle bàsic de la comunicació consisteix en un emissor que envia un missatge a través d’un canal perquè arribi a un receptor, tot això tenint en compte que s’utilitza un codi que tots dos coneixen dins d’un context concret. L’emissor i el receptor són actors que s’intercanvien els papers a l’hora de conversar. Als casos concrets de què parlàvem es trenca aquest esquema clàssic.

A més, apareix un tercer actor: el periodista que es converteix en canal i transporta el missatge amunt i avall. Pel camí, al periodista li poden passar moltes coses. Pot ser que s’hagi llevat amb ganes d’aconseguir l’exclusiva o pot ser que s’entrebanqui i que perdi una part del missatge que transportava. Els polítics no ho deuen tenir en compte tot això. Igual que no duen haver estudiat mai l’esquema de la comunicació. Confien en els periodistes cegament i es creuen el missatge que els hi porten.

Encara hi ha un model comunicatiu, que s’estila en aquest món global en què vivim, més al·lucinant. Aquest s’estableix quan un polític es desplaça a un país llunyà i des d’allà contesta a les declaracions que ha fet fa cinc minuts algun sr. X/sra. Y en el seu país d’origen. En aquest nou esquema que s’han inventat hi intervenen ara assessors i aparells d’última generació.

Dos no s’entenen si un no vol i si un tercer s’hi posa pel mig les coses es compliquen. Per què no busquen una estona per seure a parlar i discutir cara a cara com fa la gent normal? Que ningú no els hi ha explicat que parlant la gent s’entén i que comunicar-se a través dels mitjans no és parlar? O potser són els periodistes els que amb les seves dinàmiques contribueixen al circ de la política?

Què va ser primer l’ou o la gallina?

La relació entre periodistes i polítics necessitaria una revissió. O ara que està de moda: un refundament.

4 com

Les comparacions són odioses

Aquest migdia hem sabut que 172.161 persones, el 12,17% del cens, han votat aquesta setmana a la consulta sobre la reforma de l’Avinguda Diagonal. No sóc de Barcelona i no en hi entenc ni un borrall d’urbanisme, per tant la meva opinió al respecte de si la gran avinguda ha de reformar-se o no i de quina manera és totalment prescindible. Però parlar de consultes ciutadanes em porta irremediablement a pensar en les que s’han organitzat en centenars de pobles arreu de Catalunya en els darrers mesos per preguntar sobre la independència i, concretament, en les que he pogut viure de prop. Ja sé que les comparacions són odioses però aquesta vegada m’és igual.

L’alcalde Hereu volia convertir-se en el gran demòcrata pro-participació ciutadana. Per aconseguir-ho, s’ha gastat més de 3 milions d’euros. Ha folrat els autobusos i els tramvies d’”opcions A” i d’“opcions B”, ha enganxat cartells per tots els racons i ha fet arribar tríptics a tot color a les bústies de tots els barcelonins. També ha mobilitzat un fotimer de funcionaris que s’han encarregat d’obrir 108 col·legis electorals durant sis dies seguits. I no podem oblidar-nos de la fantàstica pàgina web especial per l’ocasió.

Les diferències entre una i altra consulta són moltes: mentre que una es finançava amb diners públics, l’altra es pagava de les butxaques dels voluntaris; mentre que una t’oferia la possibilitat de votar amb tan sols un quants clics, l’altra et feia anar obligatòriament a un punt de votació; mentre que una durava una setmana, l’altra es concentrava en un sol dia (tot i que és cert que a la majoria de municipis hi havia vot anticipat); i sobretot, entre un llarg etcètera, mentre que una comptava amb un fort suport institucional, l’altra no. Però a la pràctica ambdues consultes, la de la Diagonal i la sobiranista, tenen els mateixos escassos efectes. En el primer cas els resultats serveixen per orientar un govern (a qui em penso que li ha quedat clar què volen els barcelonins) i en el segon per actuar com una mena de baròmetre social sobre què volen els catalans pel seu país.

El tractament dels mitjans

Continuo amb les comparacions. Durant setmanes tots els mitjans de comunicació ens han ofert tota mena de reportatges i notícies referents al referèndum de la Diagonal. Els mitjans públics (i molts de privats) ens explicaven amb tota mena de detall quins eren els requisits per exercir el dret de vot, amb aquest centralisme tan cec que s’oblida de la resta del país. La cobertura mediàtica ha sigut excel·lent: diaris, televisions i ràdios ens han mantingut informadíssims del dia a dia de la consulta. Tot i que no sempre positiva, per exemple el grup Godó ha tingut un paper decisiu perquè el 79,84% del cens hagi optat per l’opció c.

Ara bé, va passar el mateix amb les consultes sobre la independència? Em sembla que no... Malgrat que durant mesos milers de voluntaris de totes les edats han dedicat (i en alguns pobles el continuen dedicant) el seu temps lliure –i els seus diners- a organitzar una consulta a les seves viles, cap gran mitjà de comunicació en va fer (ni en fa) una cobertura decent. Els mitjans de comunicació haurien d’informar sobre tot allò que preocupa als ciutadans, i especialment sobre allò que els fa aixecar el cul del sofà i sortir al carrer, no? I més aquesta vegada, ja que no hi havia grans institucions que ho fessin, haguessin pogut actuar com a plataformes per explicar a tots els interessats quan, com i on votar. Malauradament la opció de la majoria ha estat molt diferent i molts han menyspreat que a hores d’ara hi ha 449.312 vots acumulats a favor de la independència i més de 11.000 persones han format part de comissions organitzatives.

Conclusió, amb les dades d’una i altra consulta a la mà, potser la gran “punxada sobiranista” que titulava el Periódico no va ser tan gran, oi? Les comparacions són odioses... però potser els mitjans de comunicació estan més pendents de fer publicitat gratuïta a la classe política que d’explicar allò que de veritat importa als ciutadans...
2 com

Em fa por

Tenint en compte com està el pati, després d’estroncar-se el somni de jugar la final al Bernabeu, tinc por que algú se’m llenci a la jugular. Però seré valenta. Tinc ganes d’escriure al bloc tot el que em va passar pel cap ahir, enmig de l’invasora eufòria culé.

Ahir era un gran dia per l’afició blaugrana, sí. El Barça està de moda, sí. El futbol desperta passions (i fa que uns quants guanyin molts calerons), també. És evident que no existeix cap altre fenomen capaç de mobilitzar la massa de la manera que ho fa el futbol ni de tenir un èxit de convocatòria tant desorbitat.


Però totes aquestes coses... justifiquen que els mitjans obviïn la resta d’informació del món? I, encara una altra cosa, justifiquen la comparació neandertal política-futbol?


Des que em vaig llevar, tots els mitjans amb què topava, no paraven de fer les dues coses: parlar del Barça-Inter com si fos l’únic esdeveniment interessant de la jornada i parlar-ne com si es tractés d’un repte polític.


A primera hora, al tren, vaig engegar la ràdio i vaig escoltar el Davantal d’en Basté, que va dir –tal com raja- que la política del país era una porqueria i que l’única manera que ens quedava als catalans de demostrar com les gastàvem era amb el partit de la nit.


Però la sorpresa més gran del dia me la va donar el Periódico, amb una portada més clara que l’aigua: A totes. Sense cap mena de mirament i produint un fort impacte visual. Una comparació entre el pacte Mas-Montilla i el conjunt blaugrana. Això sí, les primeres planes dedicades al Futbol Club Barcelona, el tema més important del dia. Destacar la resposta unitària al Tribunal Constitucional a la portada només ho van fer perquè quedava molt bé.


Quan faltava més d’una hora perquè comencés el gran espectacle a l’impol·luta Catalunya Informació vaig sentir la crònica de la prèvia d’un periodista emocionat. Tot seguit –i quedant-se tan ample- el locutor va cantar els titulars del dia després de dir amb un desinterés notable: “pel que fa a la resta d’actualitat...”.


I així una i altra vegada, per no parlar del fugaç TN Vespre... (Unga, unga! Anirem a Madrid ha demostrar que els catalans som més forts i més “machos” i més i més i més). Em planto. Que no. Que el futbol no és política. Que per molta simbologia que tingui tot plegat no es pot confondre. No senyor, no vivim en temps de Franco, en què els grisos amenaçaven als jugadors del Barça en què no guanyessin perquè sinó rodarien caps.


Per últim, una anècdota. L’altre dia alguns companys de classe (periodistes en potència) es plantejaven si “pararien l’emissió d’una semifinal del Barça a TV3 per informar en directe sobre una tragèdia de l’estil l’11-M”.


A mi, em fa por. Potser en breus em convertiré en una marginada social per no voler saber parlar, com va dir en Javier Cuervo al magazine del darrer diumenge, en la “lengua franca del balompié”.
0 com

“En directe” tres vegades?


Una periodista de TVE es va desplaçar fins a Valença (Portugal) perquè els veïns havien engalanat el poble sencer de “rojigualdas”. El motiu de la decoració era convertir-se en centre d’atenció perquè s’havien quedat sense centre d’urgències a les nits i la solució que els quedava quan els passava alguna cosa era travessar la frontera i demanar ser atesos al centre de salut de Tui (Galícia) mitjançant el carnet europeu de salut. Era el dia 7 d’aquest mes i a l’informatiu del vespre van connectar amb ella perquè expliqués de primera mà què estava passant. En un cantó de la pantalla (on hi deia “En directo”) la periodista feia un "stand up" per explicar els fets i a l’altre hi corrien imatges de com l’esmentada bandera onejava a diferents punts del poble. Un stand-up en directe corrent, teòricament per demostrar que s’ha enviat a algú al lloc dels fets i perquè vols explicar coses que no pots mostrar amb les imatges.


Fins aquí, tot normal. Quan l’informatiu va acabar, per casualitat, vaig deixar la televisió engegada amb el canal 24 Horas... tanta estona que un presentador diferent va anunciar de nou la notícia del poblet portugés. Sorpresa! Les imatges que van seguir l’entradeta van ser exactament les mateixes que les que s’havien utilitzat en l’informatiu de la TVE genèrica: a un costat el “directe” i a l’altre les imatges de recurs. Com que m’havia picat la curiositat em vaig quedar a veure el següent butlletí i sí, no havia estat fruit de la meva imaginació, altra vegada tornaven a oferir el mateix clip! Asseguraven (per tercera vegada consecutiva) que la reportera estava fent una connexió en directe! Em vaig quedar estupefacta... se suposa que un directe proporciona un valor afegit a una peça, li dóna un tractament especial: algú t’està explicant una cosa que ha vist amb els seus propis ulls i les reaccions que li ha provocat. Em penso que no cal dir gaire més... no he descobert la sopa d’all, tots sabem que sovint es posa “en directe” quan en realitat fa hores que s’ha gravat però no és massa descarat passar-lo tres vegades seguides? (I això que no em vaig quedar a veure què feien a la quarta...).


Això no és desprestigiar la força d'un directe?