L’ou o la gal lina

L’ou o la gal lina

El circ del cas Pretòria i el cas Millet continua. Els uns volen que s’investigui un cas, els altres creen comissions d’investigació per l’altre. Mentre contemplava l’espectacle al 3/24 vaig adonar-me que els polítics desafien dia sí, dia també l’esquema bàsic de la comunicació. Potser no saben ni què és, perquè conversen entre ells d’una manera molt poc natural. L’un contesta l’altre sense haver escoltat què ha dit. Montilla estava esmorzant mentre Mas declarava, però a la roda de premsa d’abans de dinar ja li ha contestat. Mas no ha pogut sentir la resposta, tenia un compromís a l’altra punta del país, però abans de sopar ja li replicava.

És una escena més que familiar. En un telenotícies qualsevol un presentador anuncia: “li hem preguntat al sr. X què pensa sobre les declaracions de la sra. Y” i llavors surt a la pantalla el sr. X donant la seva opinió al respecte. O encara millor! Quan la sra. Y diu alguna cosa, el sr. X la replica i surt un sr. Z que contesta al sr. X. I així, es pot anar allargant, anar-s’hi afegint actors, anar-s’hi afegint rèpliques.

Aquestes són les converses -a vegades ràpides com un llamp i a vegades tan feixugues que s’allarguen uns dies- que els polítics mantenen a través dels mitjans. El cicle bàsic de la comunicació consisteix en un emissor que envia un missatge a través d’un canal perquè arribi a un receptor, tot això tenint en compte que s’utilitza un codi que tots dos coneixen dins d’un context concret. L’emissor i el receptor són actors que s’intercanvien els papers a l’hora de conversar. Als casos concrets de què parlàvem es trenca aquest esquema clàssic.

A més, apareix un tercer actor: el periodista que es converteix en canal i transporta el missatge amunt i avall. Pel camí, al periodista li poden passar moltes coses. Pot ser que s’hagi llevat amb ganes d’aconseguir l’exclusiva o pot ser que s’entrebanqui i que perdi una part del missatge que transportava. Els polítics no ho deuen tenir en compte tot això. Igual que no duen haver estudiat mai l’esquema de la comunicació. Confien en els periodistes cegament i es creuen el missatge que els hi porten.

Encara hi ha un model comunicatiu, que s’estila en aquest món global en què vivim, més al·lucinant. Aquest s’estableix quan un polític es desplaça a un país llunyà i des d’allà contesta a les declaracions que ha fet fa cinc minuts algun sr. X/sra. Y en el seu país d’origen. En aquest nou esquema que s’han inventat hi intervenen ara assessors i aparells d’última generació.

Dos no s’entenen si un no vol i si un tercer s’hi posa pel mig les coses es compliquen. Per què no busquen una estona per seure a parlar i discutir cara a cara com fa la gent normal? Que ningú no els hi ha explicat que parlant la gent s’entén i que comunicar-se a través dels mitjans no és parlar? O potser són els periodistes els que amb les seves dinàmiques contribueixen al circ de la política?

Què va ser primer l’ou o la gallina?

La relació entre periodistes i polítics necessitaria una revissió. O ara que està de moda: un refundament.