Les comparacions són odioses
Aquest migdia hem sabut que 172.161 persones, el 12,17% del cens, han votat aquesta setmana a la consulta sobre la reforma de l’Avinguda Diagonal. No sóc de Barcelona i no en hi entenc ni un borrall d’urbanisme, per tant la meva opinió al respecte de si la gran avinguda ha de reformar-se o no i de quina manera és totalment prescindible. Però parlar de consultes ciutadanes em porta irremediablement a pensar en les que s’han organitzat en centenars de pobles arreu de Catalunya en els darrers mesos per preguntar sobre la independència i, concretament, en les que he pogut viure de prop. Ja sé que les comparacions són odioses però aquesta vegada m’és igual.
L’alcalde Hereu volia convertir-se en el gran demòcrata pro-participació ciutadana. Per aconseguir-ho, s’ha gastat més de 3 milions d’euros. Ha folrat els autobusos i els tramvies d’”opcions A” i d’“opcions B”, ha enganxat cartells per tots els racons i ha fet arribar tríptics a tot color a les bústies de tots els barcelonins. També ha mobilitzat un fotimer de funcionaris que s’han encarregat d’obrir 108 col·legis electorals durant sis dies seguits. I no podem oblidar-nos de la fantàstica pàgina web especial per l’ocasió.
Les diferències entre una i altra consulta són moltes: mentre que una es finançava amb diners públics, l’altra es pagava de les butxaques dels voluntaris; mentre que una t’oferia la possibilitat de votar amb tan sols un quants clics, l’altra et feia anar obligatòriament a un punt de votació; mentre que una durava una setmana, l’altra es concentrava en un sol dia (tot i que és cert que a la majoria de municipis hi havia vot anticipat); i sobretot, entre un llarg etcètera, mentre que una comptava amb un fort suport institucional, l’altra no. Però a la pràctica ambdues consultes, la de la Diagonal i la sobiranista, tenen els mateixos escassos efectes. En el primer cas els resultats serveixen per orientar un govern (a qui em penso que li ha quedat clar què volen els barcelonins) i en el segon per actuar com una mena de baròmetre social sobre què volen els catalans pel seu país.
El tractament dels mitjans
Continuo amb les comparacions. Durant setmanes tots els mitjans de comunicació ens han ofert tota mena de reportatges i notícies referents al referèndum de la Diagonal. Els mitjans públics (i molts de privats) ens explicaven amb tota mena de detall quins eren els requisits per exercir el dret de vot, amb aquest centralisme tan cec que s’oblida de la resta del país. La cobertura mediàtica ha sigut excel·lent: diaris, televisions i ràdios ens han mantingut informadíssims del dia a dia de la consulta. Tot i que no sempre positiva, per exemple el grup Godó ha tingut un paper decisiu perquè el 79,84% del cens hagi optat per l’opció c.
Ara bé, va passar el mateix amb les consultes sobre la independència? Em sembla que no... Malgrat que durant mesos milers de voluntaris de totes les edats han dedicat (i en alguns pobles el continuen dedicant) el seu temps lliure –i els seus diners- a organitzar una consulta a les seves viles, cap gran mitjà de comunicació en va fer (ni en fa) una cobertura decent. Els mitjans de comunicació haurien d’informar sobre tot allò que preocupa als ciutadans, i especialment sobre allò que els fa aixecar el cul del sofà i sortir al carrer, no? I més aquesta vegada, ja que no hi havia grans institucions que ho fessin, haguessin pogut actuar com a plataformes per explicar a tots els interessats quan, com i on votar. Malauradament la opció de la majoria ha estat molt diferent i molts han menyspreat que a hores d’ara hi ha 449.312 vots acumulats a favor de la independència i més de 11.000 persones han format part de comissions organitzatives.
Conclusió, amb les dades d’una i altra consulta a la mà, potser la gran “punxada sobiranista” que titulava el Periódico no va ser tan gran, oi? Les comparacions són odioses... però potser els mitjans de comunicació estan més pendents de fer publicitat gratuïta a la classe política que d’explicar allò que de veritat importa als ciutadans...
L’alcalde Hereu volia convertir-se en el gran demòcrata pro-participació ciutadana. Per aconseguir-ho, s’ha gastat més de 3 milions d’euros. Ha folrat els autobusos i els tramvies d’”opcions A” i d’“opcions B”, ha enganxat cartells per tots els racons i ha fet arribar tríptics a tot color a les bústies de tots els barcelonins. També ha mobilitzat un fotimer de funcionaris que s’han encarregat d’obrir 108 col·legis electorals durant sis dies seguits. I no podem oblidar-nos de la fantàstica pàgina web especial per l’ocasió.
Les diferències entre una i altra consulta són moltes: mentre que una es finançava amb diners públics, l’altra es pagava de les butxaques dels voluntaris; mentre que una t’oferia la possibilitat de votar amb tan sols un quants clics, l’altra et feia anar obligatòriament a un punt de votació; mentre que una durava una setmana, l’altra es concentrava en un sol dia (tot i que és cert que a la majoria de municipis hi havia vot anticipat); i sobretot, entre un llarg etcètera, mentre que una comptava amb un fort suport institucional, l’altra no. Però a la pràctica ambdues consultes, la de la Diagonal i la sobiranista, tenen els mateixos escassos efectes. En el primer cas els resultats serveixen per orientar un govern (a qui em penso que li ha quedat clar què volen els barcelonins) i en el segon per actuar com una mena de baròmetre social sobre què volen els catalans pel seu país.
El tractament dels mitjans
Continuo amb les comparacions. Durant setmanes tots els mitjans de comunicació ens han ofert tota mena de reportatges i notícies referents al referèndum de la Diagonal. Els mitjans públics (i molts de privats) ens explicaven amb tota mena de detall quins eren els requisits per exercir el dret de vot, amb aquest centralisme tan cec que s’oblida de la resta del país. La cobertura mediàtica ha sigut excel·lent: diaris, televisions i ràdios ens han mantingut informadíssims del dia a dia de la consulta. Tot i que no sempre positiva, per exemple el grup Godó ha tingut un paper decisiu perquè el 79,84% del cens hagi optat per l’opció c.
Ara bé, va passar el mateix amb les consultes sobre la independència? Em sembla que no... Malgrat que durant mesos milers de voluntaris de totes les edats han dedicat (i en alguns pobles el continuen dedicant) el seu temps lliure –i els seus diners- a organitzar una consulta a les seves viles, cap gran mitjà de comunicació en va fer (ni en fa) una cobertura decent. Els mitjans de comunicació haurien d’informar sobre tot allò que preocupa als ciutadans, i especialment sobre allò que els fa aixecar el cul del sofà i sortir al carrer, no? I més aquesta vegada, ja que no hi havia grans institucions que ho fessin, haguessin pogut actuar com a plataformes per explicar a tots els interessats quan, com i on votar. Malauradament la opció de la majoria ha estat molt diferent i molts han menyspreat que a hores d’ara hi ha 449.312 vots acumulats a favor de la independència i més de 11.000 persones han format part de comissions organitzatives.
Conclusió, amb les dades d’una i altra consulta a la mà, potser la gran “punxada sobiranista” que titulava el Periódico no va ser tan gran, oi? Les comparacions són odioses... però potser els mitjans de comunicació estan més pendents de fer publicitat gratuïta a la classe política que d’explicar allò que de veritat importa als ciutadans...
4 comentaris:
D'acord amb la penosa imatge de l'ajuntament i la seva classe política organitzant aquesta consulta com si fos el referéndum definitiu, igual de penosa la imatge dels mitjans barallant-se per una posició que reflecteix la politització d'aquests.
També d'acord en el enorme nombre d'associacions i persones que es van mobilitzar per les consultes independentistes.
Però crec que no pots comparar un referèndum que té una raó de ser político-ideològica, amb la gent defensant unes creences i casi una manera de ser i viure, amb un referèndum urbanístic que a la gent se la bufa.
Per cert, m'he oblidat de dir-te que m'ha agradat ;)
Tota la raó en tot el que dius.
És enormement gratificant refregar-lis per la cara "la punxada" als senyors del PSC-ICV que fa unes setmanes tan se'n enfotien de les consultes per la independència. S'han fotut una òstia de les bones. Però crec que caus en l'error (i com veus, jo també hi he caigut i molts de nosaltres hi caurem) de "entrar al trapo" de les comparacions.
Però tu ho has explicat molt bé i les dues consultes no es poden comparar en res: ni en el seu cost, ni en el tractament dels mitjans, ni en les facilitats de votació, ni en la mobilització de l'electorat, ni en el boicot abstencionista d'una posició, ni en res.
L'entrada és molt interessant (com diria en Rubén). Tot i així, crec que, com bé indiques, no es poden barrejar ous amb castanyes. El referèndum (no vinculant) pel dret a decidir no deixa de ser paper mullat (malauradament).
On si que tens raó és amb el tractament que se n'ha fet en quasi TOTS els mitjans d'aquest país (ententent país com Catalunya). És preocupant que uns diaris que fa uns mesos es posaven d'acord per fer una editorial conjunta defensant "La dignitat de Catalunya", no tinguin la dignitat d'informar sobnrer un movimant social democràtic i modern com és el del dret a decidir. Però, esclar, com tu dius: les comparacions són odioses i fan mal.
Publica un comentari a l'entrada