El joc dels covards i els gossets falders

El joc dels covards i els gossets falders

Fa uns dies que els dirigents del Partit Popular governant han adquirit una nova mania. Després de les conferències de premsa sense preguntes, cosa que ja per si sola és un oxímoron, ara utilitzen els micròfons oberts i les càmeres de televisió per deixar anar autèntiques bombes abans de que siguin aprovades.

Aprofiten la influència dels mitjans de comunicació per deixar anar "globus sonda". Així, amb l’efecte viral de la xarxa, les seves intencions s’escampen als quatre vents i tothom pot dir-hi la seva abans que s’aprovin uns “decretazos” ben poc socials. Aquestes falses enxampades els permeten donar aire a les seves decisions. Aconsegueixen que la ciutadania, en comptes de rebre un cop de puny a la cara, vagi rebent petites petades dosificades.

Juguen a això. A la informació deixada anar a poc a poc, ben administrada. I els mitjans responen com gossets falders acollint amb els braços oberts aquestes falses exclusives.

És cert que la relació entre la política i el periodisme sempre ha sigut complexa i que la tècnica dels "globus sonda" no és cap novetat. Ara bé, potser que uns i altres se n’adonin de la covardia que amaguen aquestes accions. Si prenen decisions lletges, que les expliquin donant la cara. I els altres, haurien de procurar explicar com s’han aconseguit vertaderament les paraules d’un o altre ministre. Seria una bona manera, tant per polítics com per periodistes, de perdre una mica menys de credibilitat.

Els de taronja

Els de taronja

A Wellington els Mossos d’Esquadra formen un cordó. En una banda s’hi divisen els manifestants i a l’altra hi ha tot de persones que duen armilles taronges fosforescents. Els manifestants seuen a terra, damunt de les vies per on ha de córrer el trambaix, i debaten quin és el seu proper destí. El matí ha estat convuls, tant pels manifestants com pels mossos, i sota el resol de la tarda tothom fa cara de cansat. Els homes i dones de taronja, també semblen esgotats: són periodistes i molts porten hores informant als mitjans on treballen de tot el que va succeint.

Alguns dels indignats decideixen anar a Plaça Sant Jaume, passant per l’estació de França. Als de taronja els toca anar-se movent pel centre de la ciutat, seguint als grups, grupets i multituds d’indignats. N’hi ha per tot arreu, al voltant del parc de la Ciutadella i molts que també van fins a Sant Jaume. Fins que els diputats no comencen a sortir del Parlament, la tarda transcorre tranquil·la. En aquell moment, però, ja hi tornem a ser, els de taronja a un cantó, els manifestants a l’altre.

No sóc una veterana en cobrir manifestacions però ahir no em vaig sentir còmoda passejant entre la gent vestida amb l’armilla. La pregunta que em rondava pel cap tota l’estona era: vols dir que no en fem un gra massa? Quan l’ambient està tranquil no és millor anar vestit tal i com has sortit de casa i fer la teva feina com la fas cada dia? Entenc que l’armilla és necessària quan les coses es posen lletges i t’has de posar enmig del merder per gravar o fer fotografies però, darrerament, n’abusem.

Sense entrar en què en penso dels fets d’ahir, vaig tenir la sensació que els de taronja estaven més d’una part que de l’altra. D’ençà de les manifestacions contra el pla bolonya, sembla que la policia ens ha convençut perquè siguem dels seus. Això només fa que allunyar-nos de la gent i dóna raons als que diuen que no som el quart poder.

Potser hauríem de reflexionar una mica de tot plegat, sobretot després que fa poc més d’un mes, dos autocars plens de periodistes van anar fins a Sabadell a visitar els mossos i les seves noves joguines.