Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris interés públic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris interés públic. Mostrar tots els missatges
1 com

Al trencaclosques li falta una peça (Crònica d'una tarda a la Berlinale)


Aquesta tarda m’he trobat enmig d’una gentada fent cua en un dels grans cinemes que aquests dies acullen les projeccions de la Berlinale. Javier Bardem i Álvaro Longoria presentaven ‘Hijos de las nubes’ un documental sobre el poble sahrauí. El cert és que hi he anat gairebé de casualitat però, asseguda enmig de la platea, de seguida m’he adonat que l’expectació era màxima. Quan les estrelles s’han assegut a les seves butaques i s’han apagat les llums, he pensat que era preciós que un conflicte tan oblidat com el dels sahrauís fos per una vegada el centre d’atenció de tanta gent.

Relats personals que posen la pell de gallina, imatges colpidores dels camps de refugiats i els ninots irònics d’Aleix Saló (el crack dels vídeos d’”Españistán”)... Però quina llàstima! Enmig de tanta valentia hi mancava una informació clau per entendre la desgracia d’aquest poble. Bardem i Longoria han obviat que l’arrel del conflicte és en gran part responsabilitat de l’estat espanyol.

El documental explica en detall els estralls que va causar la marxa verda el 1975, és a dir l’entrada de milers de marroquins seguidors de Hassan II a les terres del Sàhara Occidental. En canvi, passa de puntetes sobre el paper que va jugar l’estat espanyol en tot plegat. Sí que lamenten que els espanyols traïren els sahrauís però en cap cas expliquen què passava en aquell moment a l’estat colonitzador d’aquell territori durant cent anys! El règim franquista ja tenia prou problemes a la península com per ocupar-se dels problemes de més al sud. Aquesta és la realitat que no explica el documental: els espanyols, amb el ‘generalísimo’ agonitzant al llit, van fugir cames ajudeu-me deixant desemparat a tot un poble que havia hagut de resignar-se a viure sota les seves ordres.

M’he esperat fins al final per veure si tot plegat era una al·lucinació. Però res de res. Només unes declaracions vagues d’un Felipe González que reconeix que són molts els dirigents espanyols que s’han oblidat del conflicte... I té raó, ni Javier Solana, ni Aznar, ni Moratinos no han volgut parlar en el documental. Això hauria d’haver fet sospitar més als directors i els hauria d’haver empès a ser més crítics amb el país on han nascut.

Perquè com bé expliquen a la pel·lícula, la comunitat internacional és còmplice del conflicte i els EUA i França no volen oposar-se als desitjos de la monarquia marroquí. Ara bé, l’estat espanyol també té les mans ben tacades de sang en aquest assumpte. Enmig de la pompa berlinesa, s’ha evidenciat com l’estat espanyol ha esborrat de la memòria col·lectiva el seu passat colonialista. No només sobre la invasió de les amèriques sinó també del Sàhara Occidental o de Guinea Equatorial... o d’altres pobles que em toquen tan de prop que millor que en parli en una altra ocasió.
0 com

Treure suc de la ‘caixa tonta’

L’excusa per justificar els programes tele-escombraria i la manca d’alternativa de qualitat és que ‘si el poble vol opi, opi li donem’. L’excusa és que així ho ha decidit el poble. Són molts els qui creuen que és la societat la que ha triat que, en un mercat televisiu lliure, les propostes que triomfin són les que no requereixen l’activació de ni una sola neurona i les que es recreen en les desgracies de vides alienes.

No m’ho crec. Si el poble ‘vol opi’ és perquè li han donat. A més, hi ha coses més importants que el lliure mercat. Sembla que m’estigui posicionant en contra de la llibertat d’expressió... Però no és així, sinó que penso que no podem oblidar que la televisió és el mitjà de més difusió que existeix i que, conseqüentment, és el que té més potencial per crear opinió pública. Hem de ser conscients que la televisió és el canal de difusió de masses per excel·lència i que es poden fer (i se n’han fet alguns) projectes molt interessants. Projectes que aprofiten tots els avantatges de l'audiovisual i l'exploten de debò.

Des del novembre, al Macba es pot visitar l’exposició ‘Esteu a punt per a la televisió?’ que, entre altres temes, explora el paper que han tingut els filòsofs en la televisió: intel·lectuals i pensadors que han cregut que la televisió podia rearticular l'espai públic i introduir inquietuds intel·lectuals. També el centre Arts Santa Mònica acollia no fa gaire 'TV / ARTS / TV'. La televisió presa pels artistes’. Una exposició que reflexionava sobre la relació entre els artistes i la televisió, com els ha fascinat, com a objecte i com a mitjà artístic i sobre el naixement del videoart. Ambdues exposicions demostren que el món de la televisió és fascinant i que existeixen maneres de treure’n profit i d’aconseguir que sigui molt més que una caixa tonta.

Des de bon principi els artistes volgueren que la televisió fos utòpica: que representes més accessibilitat de les masses a la cultura. I és que la televisió és l’icona de la pretesa accessibilitat social de la cultura des de la llar. Són molt pocs els que no conviuen amb una televisió en la quotidianitat domèstica. Per això, cal que existeixin normes que en regulin els continguts i assegurin que tothom si senti representat, que tothom hi trobi el seu espai.

Tampoc podem menystenir el paper fonamental que la televisió juga en l’educació. Només cal parlar amb qualsevol persona que hagi viscut la seva infància al costat d’una televisió i veure com l’han marcat els dibuixos animats i programes que va veure. És necessari garantir que els nens hi puguin trobar continguts que els facin aprendre i veure món.

Segurament hi haurà qui m’acusarà d’elitista: com s’escull què convé i què no i quins continguts han de ser considerats d’interès públic i és un dret poder-los veure per televisió? El defensor del lector de El país responia fa unes setmanes a l’allau de correus i cartes que criticaven l’extensa entrevista que El País Semanal li havia fet a Belén Esteban. Va explicar que, agradés o no, a aquesta dona la segueixen masses senceres i que és una indubtable creadora d’opinió pública i que per això era interessant conversar amb ella. I és cert, no podem pretendre que tot el que hi hagi a televisió siguin documentals i informatius. Però d’aquí a que tot el que puguem veure, i sobretot en determinades hores i llocs, siguin programes que no aporten res al coneixement humà...

Gràcies a la televisió hem viatjat a la Xina, a Etiòpia i a les Maldives i gràcies a la televisió podem veure com són els nostres parlaments i que hi diuen els que ens representen. Cal que existeixin òrgans independents formats per professionals que vetllin perquè la televisió sigui alguna cosa més que una caixa tonta on hi surten tontos parlant de tonteries mentre eduquen tontos. Sembla que a l'estat espanyol hi ha qui no ho entén...

El director de l'Arts Santa Mònica, Vicenç Altaió, va dir el dia de la inauguració de l’exposició: 'La TV no deixa de ser allò que podia haver estat i no ha estat’. Jo responc: I si encara pot ser? I si mirem de regular-lo de manera que aquest mitjà ens doni el millor de si mateix?