He trobat algunes reflexions veritablement interessant a l'epíleg d'Enrique Bonete al llibre Ética de la comunicación audiovisual (Madrid, 1999). Ara que encara ens estem formant (i aprenent a fer vídeos per a televisió i internet) és fonamental reflexionar sobre el poder que -ens agradi o no- tenen les imatge.
El segon informatiu va ser una mica caòtic: vam aconseguir pujar el nivell de les peces però ens va faltar un xic d’organització.
Amb la Marta Iturrate vam preparar la peça de política, vam parlar amb la gent de Barcelona Decideix i ens van explicar que estaven preparant un cap de setmana intensiu per recollir vot anticipat. I au, cap a Gràcia falta gent! La peça ens va quedar digna, tot i que hem de mirar d’aprendre a regular la llum del focus (semblo un fantasma a l’stand up!). Pel que fa al contingut, vam mirar que fos el més d’actualitat possible: parlant sobre la minsa participació a l’última consulta celebrada a Terrassa i sobre si aconseguiran superar la de la consulta que l’alcalde Hereu va muntar per decidir el futur de la Diagonal.
Ja hem començat a preparar el tercer telenotícies i la Marta torna a ser la meva parella. Aquesta vegada ens ha tocat encarregar-nos de la secció de cultura. Jo haig de fer de càmera i miraré d’esforçar-m’hi tenint el compte sobretot la llum i buscant tenir força material per fer una peça completa. Anirem a gravar la ‘peformance’ d’una artista japonesa que presenta una exposició de tipografia en una galeria del carrer Aragó. Aviam què surt!
Aquest trimestre toca ‘Taller de Televisió’ amb l’Antoni Esteve. L’assignatura absorbeix molt, fa només dues setmanes que vam començar el curs i sembla que duguem mesos anant de bòlit per tirar endavant informatius. El professor ens ha dit que el mètode d’aprenentatge consisteix en una cosa així com: llançar-se a la piscina, encarar els problemes que sorgeixin i mirar de sortir-se’n sigui com sigui. I amb aquets pocs dies de classe hem comprovat que és ben bé així. Els resultats els podrem anar veient en aquesta pàgina web.
Durant els preparatius del primer informatiu va quedar clar com d’important és el treball en equip. Tothom tenia funcions assignades i les feia, malgrat que alguns era la primera vegada que fèiem segons quines tasques. Les coses són més fàcils si tothom té un paper assignat i el compleix sense carregar els altres. Penso que ens en vam sortir prou bé, vam passar molts nervis mentre el gravàvem!
El circ del cas Pretòria i el cas Millet continua. Els uns volen que s’investigui un cas, els altres creen comissions d’investigació per l’altre. Mentre contemplava l’espectacle al 3/24 vaig adonar-me que els polítics desafien dia sí, dia també l’esquema bàsic de la comunicació. Potser no saben ni què és, perquè conversen entre ells d’una manera molt poc natural. L’un contesta l’altre sense haver escoltat què ha dit. Montilla estava esmorzant mentre Mas declarava, però a la roda de premsa d’abans de dinar ja li ha contestat. Mas no ha pogut sentir la resposta, tenia un compromís a l’altra punta del país, però abans de sopar ja li replicava.
És una escena més que familiar. En un telenotícies qualsevol un presentador anuncia: “li hem preguntat al sr. X què pensa sobre les declaracions de la sra. Y” i llavors surt a la pantalla el sr. X donant la seva opinió al respecte. O encara millor! Quan la sra. Y diu alguna cosa, el sr. X la replica i surt un sr. Z que contesta al sr. X. I així, es pot anar allargant, anar-s’hi afegint actors, anar-s’hi afegint rèpliques.
Aquestes són les converses -a vegades ràpides com un llamp i a vegades tan feixugues que s’allarguen uns dies- que els polítics mantenen a través dels mitjans. El cicle bàsic de la comunicació consisteix en un emissor que envia un missatge a través d’un canal perquè arribi a un receptor, tot això tenint en compte que s’utilitza un codi que tots dos coneixen dins d’un context concret. L’emissor i el receptor són actors que s’intercanvien els papers a l’hora de conversar. Als casos concrets de què parlàvem es trenca aquest esquema clàssic.
A més, apareix un tercer actor: el periodista que es converteix en canal i transporta el missatge amunt i avall. Pel camí, al periodista li poden passar moltes coses. Pot ser que s’hagi llevat amb ganes d’aconseguir l’exclusiva o pot ser que s’entrebanqui i que perdi una part del missatge que transportava. Els polítics no ho deuen tenir en compte tot això. Igual que no duen haver estudiat mai l’esquema de la comunicació. Confien en els periodistes cegament i es creuen el missatge que els hi porten.
Encara hi ha un model comunicatiu, que s’estila en aquest món global en què vivim, més al·lucinant. Aquest s’estableix quan un polític es desplaça a un país llunyà i des d’allà contesta a les declaracions que ha fet fa cinc minuts algun sr. X/sra. Y en el seu país d’origen. En aquest nou esquema que s’han inventat hi intervenen ara assessors i aparells d’última generació.
Dos no s’entenen si un no vol i si un tercer s’hi posa pel mig les coses es compliquen. Per què no busquen una estona per seure a parlar i discutir cara a cara com fa la gent normal? Que ningú no els hi ha explicat que parlant la gent s’entén i que comunicar-se a través dels mitjans no és parlar? O potser són els periodistes els que amb les seves dinàmiques contribueixen al circ de la política?
Què va ser primer l’ou o la gallina?
La relació entre periodistes i polítics necessitaria una revissió. O ara que està de moda: un refundament.
