Al trencaclosques li falta una peça (Crònica d'una tarda a la Berlinale)

Al trencaclosques li falta una peça (Crònica d'una tarda a la Berlinale)

Aquesta tarda m’he trobat enmig d’una gentada fent cua en un dels grans cinemes que aquests dies acullen les projeccions de la Berlinale. Javier Bardem i Álvaro Longoria presentaven ‘Hijos de las nubes’ un documental sobre el poble sahrauí. El cert és que hi he anat gairebé de casualitat però, asseguda enmig de la platea, de seguida m’he adonat que l’expectació era màxima. Quan les estrelles s’han assegut a les seves butaques i s’han apagat les llums, he pensat que era preciós que un conflicte tan oblidat com el dels sahrauís fos per una vegada el centre d’atenció de tanta gent.

Relats personals que posen la pell de gallina, imatges colpidores dels camps de refugiats i els ninots irònics d’Aleix Saló (el crack dels vídeos d’”Españistán”)... Però quina llàstima! Enmig de tanta valentia hi mancava una informació clau per entendre la desgracia d’aquest poble. Bardem i Longoria han obviat que l’arrel del conflicte és en gran part responsabilitat de l’estat espanyol.

El documental explica en detall els estralls que va causar la marxa verda el 1975, és a dir l’entrada de milers de marroquins seguidors de Hassan II a les terres del Sàhara Occidental. En canvi, passa de puntetes sobre el paper que va jugar l’estat espanyol en tot plegat. Sí que lamenten que els espanyols traïren els sahrauís però en cap cas expliquen què passava en aquell moment a l’estat colonitzador d’aquell territori durant cent anys! El règim franquista ja tenia prou problemes a la península com per ocupar-se dels problemes de més al sud. Aquesta és la realitat que no explica el documental: els espanyols, amb el ‘generalísimo’ agonitzant al llit, van fugir cames ajudeu-me deixant desemparat a tot un poble que havia hagut de resignar-se a viure sota les seves ordres.

M’he esperat fins al final per veure si tot plegat era una al·lucinació. Però res de res. Només unes declaracions vagues d’un Felipe González que reconeix que són molts els dirigents espanyols que s’han oblidat del conflicte... I té raó, ni Javier Solana, ni Aznar, ni Moratinos no han volgut parlar en el documental. Això hauria d’haver fet sospitar més als directors i els hauria d’haver empès a ser més crítics amb el país on han nascut.

Perquè com bé expliquen a la pel·lícula, la comunitat internacional és còmplice del conflicte i els EUA i França no volen oposar-se als desitjos de la monarquia marroquí. Ara bé, l’estat espanyol també té les mans ben tacades de sang en aquest assumpte. Enmig de la pompa berlinesa, s’ha evidenciat com l’estat espanyol ha esborrat de la memòria col·lectiva el seu passat colonialista. No només sobre la invasió de les amèriques sinó també del Sàhara Occidental o de Guinea Equatorial... o d’altres pobles que em toquen tan de prop que millor que en parli en una altra ocasió.