Els de taronja

Els de taronja

A Wellington els Mossos d’Esquadra formen un cordó. En una banda s’hi divisen els manifestants i a l’altra hi ha tot de persones que duen armilles taronges fosforescents. Els manifestants seuen a terra, damunt de les vies per on ha de córrer el trambaix, i debaten quin és el seu proper destí. El matí ha estat convuls, tant pels manifestants com pels mossos, i sota el resol de la tarda tothom fa cara de cansat. Els homes i dones de taronja, també semblen esgotats: són periodistes i molts porten hores informant als mitjans on treballen de tot el que va succeint.

Alguns dels indignats decideixen anar a Plaça Sant Jaume, passant per l’estació de França. Als de taronja els toca anar-se movent pel centre de la ciutat, seguint als grups, grupets i multituds d’indignats. N’hi ha per tot arreu, al voltant del parc de la Ciutadella i molts que també van fins a Sant Jaume. Fins que els diputats no comencen a sortir del Parlament, la tarda transcorre tranquil·la. En aquell moment, però, ja hi tornem a ser, els de taronja a un cantó, els manifestants a l’altre.

No sóc una veterana en cobrir manifestacions però ahir no em vaig sentir còmoda passejant entre la gent vestida amb l’armilla. La pregunta que em rondava pel cap tota l’estona era: vols dir que no en fem un gra massa? Quan l’ambient està tranquil no és millor anar vestit tal i com has sortit de casa i fer la teva feina com la fas cada dia? Entenc que l’armilla és necessària quan les coses es posen lletges i t’has de posar enmig del merder per gravar o fer fotografies però, darrerament, n’abusem.

Sense entrar en què en penso dels fets d’ahir, vaig tenir la sensació que els de taronja estaven més d’una part que de l’altra. D’ençà de les manifestacions contra el pla bolonya, sembla que la policia ens ha convençut perquè siguem dels seus. Això només fa que allunyar-nos de la gent i dóna raons als que diuen que no som el quart poder.

Potser hauríem de reflexionar una mica de tot plegat, sobretot després que fa poc més d’un mes, dos autocars plens de periodistes van anar fins a Sabadell a visitar els mossos i les seves noves joguines.

El poder de les imatges

El poder de les imatges

He trobat algunes reflexions veritablement interessant a l'epíleg d'Enrique Bonete al llibre Ética de la comunicación audiovisual (Madrid, 1999). Ara que encara ens estem formant (i aprenent a fer vídeos per a televisió i internet) és fonamental reflexionar sobre el poder que -ens agradi o no- tenen les imatge.

"El mundo ‘visto’ se reducía hasta este siglo a los lugares (campos, casa, ciudades...) en los que transcurrían las propias biografías y las de las personas más cercanas (familiares, compañeros de trabajo, vecinos...). Desde hace más de tres décadas, sin embargo, es posible desde un cómodo sillón del hogar y con pocos días ante el televisor, ‘ver’ miles de imágenes de personas extrañas, lugares lejanos y acontecimientos sorprendentes que jamás ningún hombre de la historia pasda habría conseguido contemplar a lo largo de su vida. ¿Es el hombre de finales del siglo XX más sabio, más poseedor de conocimiento y de información sobre el mundo y sobre sí mismo? Quizá cabría dudarlo. Cada vez más el poder de las imágenes fragua nuestros corazones, nuestros conocimientos y nuestros sentimientos. Pensamos lo que vemos, pero pensar es algo más. Saber no solo es ‘ver’.”

Llum (controlada), càmera (preparada), acció (vinga!)

Llum (controlada), càmera (preparada), acció (vinga!)

El segon informatiu va ser una mica caòtic: vam aconseguir pujar el nivell de les peces però ens va faltar un xic d’organització.

Amb la Marta Iturrate vam preparar la peça de política, vam parlar amb la gent de Barcelona Decideix i ens van explicar que estaven preparant un cap de setmana intensiu per recollir vot anticipat. I au, cap a Gràcia falta gent! La peça ens va quedar digna, tot i que hem de mirar d’aprendre a regular la llum del focus (semblo un fantasma a l’stand up!). Pel que fa al contingut, vam mirar que fos el més d’actualitat possible: parlant sobre la minsa participació a l’última consulta celebrada a Terrassa i sobre si aconseguiran superar la de la consulta que l’alcalde Hereu va muntar per decidir el futur de la Diagonal.

Ja hem començat a preparar el tercer telenotícies i la Marta torna a ser la meva parella. Aquesta vegada ens ha tocat encarregar-nos de la secció de cultura. Jo haig de fer de càmera i miraré d’esforçar-m’hi tenint el compte sobretot la llum i buscant tenir força material per fer una peça completa. Anirem a gravar la ‘peformance’ d’una artista japonesa que presenta una exposició de tipografia en una galeria del carrer Aragó. Aviam què surt!

Treure suc de la ‘caixa tonta’

Treure suc de la ‘caixa tonta’

L’excusa per justificar els programes tele-escombraria i la manca d’alternativa de qualitat és que ‘si el poble vol opi, opi li donem’. L’excusa és que així ho ha decidit el poble. Són molts els qui creuen que és la societat la que ha triat que, en un mercat televisiu lliure, les propostes que triomfin són les que no requereixen l’activació de ni una sola neurona i les que es recreen en les desgracies de vides alienes.

No m’ho crec. Si el poble ‘vol opi’ és perquè li han donat. A més, hi ha coses més importants que el lliure mercat. Sembla que m’estigui posicionant en contra de la llibertat d’expressió... Però no és així, sinó que penso que no podem oblidar que la televisió és el mitjà de més difusió que existeix i que, conseqüentment, és el que té més potencial per crear opinió pública. Hem de ser conscients que la televisió és el canal de difusió de masses per excel·lència i que es poden fer (i se n’han fet alguns) projectes molt interessants. Projectes que aprofiten tots els avantatges de l'audiovisual i l'exploten de debò.

Des del novembre, al Macba es pot visitar l’exposició ‘Esteu a punt per a la televisió?’ que, entre altres temes, explora el paper que han tingut els filòsofs en la televisió: intel·lectuals i pensadors que han cregut que la televisió podia rearticular l'espai públic i introduir inquietuds intel·lectuals. També el centre Arts Santa Mònica acollia no fa gaire 'TV / ARTS / TV'. La televisió presa pels artistes’. Una exposició que reflexionava sobre la relació entre els artistes i la televisió, com els ha fascinat, com a objecte i com a mitjà artístic i sobre el naixement del videoart. Ambdues exposicions demostren que el món de la televisió és fascinant i que existeixen maneres de treure’n profit i d’aconseguir que sigui molt més que una caixa tonta.

Des de bon principi els artistes volgueren que la televisió fos utòpica: que representes més accessibilitat de les masses a la cultura. I és que la televisió és l’icona de la pretesa accessibilitat social de la cultura des de la llar. Són molt pocs els que no conviuen amb una televisió en la quotidianitat domèstica. Per això, cal que existeixin normes que en regulin els continguts i assegurin que tothom si senti representat, que tothom hi trobi el seu espai.

Tampoc podem menystenir el paper fonamental que la televisió juga en l’educació. Només cal parlar amb qualsevol persona que hagi viscut la seva infància al costat d’una televisió i veure com l’han marcat els dibuixos animats i programes que va veure. És necessari garantir que els nens hi puguin trobar continguts que els facin aprendre i veure món.

Segurament hi haurà qui m’acusarà d’elitista: com s’escull què convé i què no i quins continguts han de ser considerats d’interès públic i és un dret poder-los veure per televisió? El defensor del lector de El país responia fa unes setmanes a l’allau de correus i cartes que criticaven l’extensa entrevista que El País Semanal li havia fet a Belén Esteban. Va explicar que, agradés o no, a aquesta dona la segueixen masses senceres i que és una indubtable creadora d’opinió pública i que per això era interessant conversar amb ella. I és cert, no podem pretendre que tot el que hi hagi a televisió siguin documentals i informatius. Però d’aquí a que tot el que puguem veure, i sobretot en determinades hores i llocs, siguin programes que no aporten res al coneixement humà...

Gràcies a la televisió hem viatjat a la Xina, a Etiòpia i a les Maldives i gràcies a la televisió podem veure com són els nostres parlaments i que hi diuen els que ens representen. Cal que existeixin òrgans independents formats per professionals que vetllin perquè la televisió sigui alguna cosa més que una caixa tonta on hi surten tontos parlant de tonteries mentre eduquen tontos. Sembla que a l'estat espanyol hi ha qui no ho entén...

El director de l'Arts Santa Mònica, Vicenç Altaió, va dir el dia de la inauguració de l’exposició: 'La TV no deixa de ser allò que podia haver estat i no ha estat’. Jo responc: I si encara pot ser? I si mirem de regular-lo de manera que aquest mitjà ens doni el millor de si mateix?

Toca llançar-nos a la piscina

Toca llançar-nos a la piscina

Aquest trimestre toca ‘Taller de Televisió’ amb l’Antoni Esteve. L’assignatura absorbeix molt, fa només dues setmanes que vam començar el curs i sembla que duguem mesos anant de bòlit per tirar endavant informatius. El professor ens ha dit que el mètode d’aprenentatge consisteix en una cosa així com: llançar-se a la piscina, encarar els problemes que sorgeixin i mirar de sortir-se’n sigui com sigui. I amb aquets pocs dies de classe hem comprovat que és ben bé així. Els resultats els podrem anar veient en aquesta pàgina web.

Durant els preparatius del primer informatiu va quedar clar com d’important és el treball en equip. Tothom tenia funcions assignades i les feia, malgrat que alguns era la primera vegada que fèiem segons quines tasques. Les coses són més fàcils si tothom té un paper assignat i el compleix sense carregar els altres. Penso que ens en vam sortir prou bé, vam passar molts nervis mentre el gravàvem!