Els reptes del Dret a l’era digital

Els reptes del Dret a l’era digital

Els drets que els ciutadans tenim en relació a la utilització d’Internet encara són tot un món per explorar. Mentre que podem afirmar que la nostra és cada vegada més una societat de la informació i que internet ocupa bona part de les nostres vides i de la relació amb els altres, la regulació de molts aspectes de la xarxa encara no s’ha dut a terme. Això és un esbòs als principals reptes que es posaran a debat en el futur més pròxim. 

Un dels impediments amb què topen els reguladors és la rapidesa com canvia la xarxa. El que es pugui establir avui sovint l’endemà ja no serveix. A això, cal sumar-hi que internet no hi entén de fronteres i que la regularització segurament s’ha d’establir, si més no les línies principals, en l’àmbit mundial. Però quina organització internacional té legitimitat per fer-ho? També cal plantejar-se si aquestes regulacions de la xarxa no topen amb els principis fundacionals d’internet (molt llibertaris) i fins i tot amb alguns drets humans bàsics com ara el dret d’expressió, el dret a la lliure circulació i intercanvi d’informació, el dret a la intimitat i a la pròpia imatge...

És la garantia d’aquests drets fonamentals el que ha de ser tractat primordialment. Així, podríem dir que hi ha dos grans drets que cal protegir perquè sovint es trepitgen entre ells i entren en contradicció. Són d’una banda, el dret a la privadesa i a la protecció de dades personals i, de l’altra, el dret a la llibertat d’expressió i d’informació. Per això és important l’aportació del dret a l’oblit, que proposa la cerca d’equilibri entre aquests dos grups de drets[1].

Una altra de les grans qüestions que cal estudiar és el dret a la neutralitat de la xarxa. És a dir, el que fa referència a que les xarxes de telecomunicacions actuïn com a vehicles neutrals a l’hora de transmetre dades i continguts i que s’eviti qualsevol tipus de discriminació a causa de l’origen de la informació o de la seva naturalesa.

Aquest dret a la neutralitat ha sigut un principi bàsic des del naixement d’internet però algunes pràctiques actuals, com ara la gestió del trànsit que prioritza la transmissió de dades segons les seves característiques, el fan trontollar. Això no només es posa en risc la llibertat d’expressió sinó també el desenvolupament tecnològic de la xarxa mateix. D’altra banda, també sorgeixen interrogants sobre el dret de defensa de la competència. El debat sobre el dret a la neutralitat, que afecta també a la telefonia mòbil i la radiodifusió, ha de resoldre una qüestió bàsica: com es pot garantir un accés ràpid i alhora evitar la censura i la filtració de continguts?[2]

El que és evident és que tant el dret a l’oblit com el dret a la neutralitat són dos camps d’estudi complexos i, per tant, no estan exempts de polèmica i de posicions contraposades. Els reguladors, els acadèmics i els internautes mateixos no es posen d’acord i no hi ha un punt de vista únic. La polèmica s’aguditza actualment amb l’ús generalitzat de les xarxes socials. Facebook, Tuenti i la resta de xarxes socials canvien constantment les seves normes de funcionament i sovint es posa en qüestió si són suficientment rigoroses pel que fa al respecte als drets humans. 

En tot aquest batibull no podem oblidar el dret a la igualtat d’accés a la xarxa. Així, cal garantir que tothom pugui accedir a la xarxa amb la mateixa rapidesa i a costos semblants, és a dir, sense impediments de tipus tecnològic. Però, a més, cal contemplar les discriminacions econòmiques i garantir que tothom pugui navegar sigui quina sigui la seva renda. També cal garantir l’accés de les persones d’edats més grans, que no poden quedar al marge dels beneficis de la xarxa, així com de les persones amb discapacitats. Aquests darrers punts es podrien solucionar mitjançant una legislació positiva que treballés per a la inclusió a la xarxa de tots els sectors de la societat i una promoció que incentivi la formació i l’educació amb internet. 

De drets que cal protegir a la xarxa n’hi ha d’altres que també són importants i que sovint també entren en conflicte amb alguns dels fonamentals que hem explicat fins ara. Un dels que darrerament es discuteixen més és el dret a la propietat intel·lectual, els drets d’autor. D’una banda, hi ha la artistes i creadors que advoquen per una regulació estricta que penalitzi els qui copiïn i gaudeixin sense pagar res de les seves obres; i de l’altra hi ha sobretot col·lectius d’internautes amb una idea més anarquista de la xarxa i partidaris de la lliure compartició d’obres artístiques i intel·lectuals. La llei Sinde espanyola o la SOPA dels EUA són respostes a les demandes del primer col·lectiu i que el segon col·lectiu rebutja per anar en contra de la lliure circulació i la llibertat d’expressió.  

Per últim, cal considerar també com a prioritat la protecció dels drets dels menors a la xarxa. Com en tots els àmbits, els menors han d’estar especialment emparats per la llei també a la xarxa. I entre aquestes proteccions n’hi ha de molt diverses, des de la publicitat enganyosa fins a espais webs restringits als adults.

Hi ha altres qüestions que el dret ha de considerar pel que fa a internet. Ara bé, al meu parer, són qüestions més especifiques que cal resoldre, per tant, en els corresponents àmbits específics, com ara l’e-health, l’e-content o l’e-consum. És a dir, tot allò que té a veure amb els drets dels consumidors a la xarxa, el dret a rebre informació clara, concisa i completa sobre els venedors i la compra a efectuar, el dret a que se’t tornin els diners, a que el procediment sigui segur...

Per últim, cal parlar de l’e-government i l’e-administració, és a dir, de la potenciació d’internet per tal d’augmentar la transparència i l’accessibilitat de la ciutadania a les decisions polítiques i per agilitzar els tràmits de l’administració pública. Hi ha moviments socials, com el dels indignats, que aposten perquè la xarxa condueixi a la democràcia participativa.

Per concloure, diria que el més important i urgent és regular a nivell global tots aquells aspectes que tenen a veure amb els drets humans. Ara bé, sempre tenint en ment l’esperit lliure fundacional de la xarxa i la rapidesa amb què canvia. A partir d’aquí, amb un marc global, caldria anar definint tota la resta d’aspectes sobre els drets dels internautes. És evident que hi ha molta feina per fer...

---

[1] Universitat Oberta de Catalunya. Revista d’Internet Dret i Política. Número 13. Febrer 2012. Disponible a: http://idp.uoc.edu/ojs/index.php/idp/article/view/n13-numero-complet/n13[2] Mardsen, Christopher T.: “Neutralidad de la Red: Historia, regulación y futuro” Universitat Oberta de Catalunya. Revista d’Internet Dret i Política. Número 13. Febrer 2012. Disponible a: http://idp.uoc.edu/ojs/index.php/idp/article/view/n13-numero-complet/n13

Petit-minúscul pensament

Petit-minúscul pensament

Sortir del teatre, de veure una obra que t'ha captivat durant tres hores, i, després de prendre l’aire, seure en una taula a xerrar. De cop, encomanar-se els uns als altres les ganes de compartir algunes de les idees que sovint ens passen pel cap i, quan la conversa es desfà, tenir l’esperança que encara s’hi pot posar remei.

Això és la cultura. Per això serveix. Per despertar inquietuds. Per vinga, aixeca el cul de la cadira i mou-te. Demostra que tu sí que pots posar el teu petit-minúscul granet de sorra.

És cert: tot és molt complicat, massa difícil de canviar i l’etern d’acord, però per on començo? és un martiri. Ara bé, després de tardes com les d’ahir, de breus oasis en què un grup de cervells connecten i opinen i diuen i comparteixen segurament sense arribar a cap punt però obrint moltes portes... Tinc ganes de reivindicar aquesta cultura. La que et fa obrir el ulls, la que et fa conscient de qui ets, de què fas, d’on vas. I dels perquès.

La cultura que no et deixa indiferent, la que duu un missatge, la que et fa somiar, la que et fa patir, la que et duu records, la que fa esgarrifar-te, la que fa PENSAR.

Amb aquestes quatre ratlles estúpides no arribaré enlloc... O potser sí. No ho sé. Cal que valorem més l’educació, que valorem saber llegir, saber escriure, saber, saber, saber, saber... i que ho aprofitem per aprendre i, és clar, per PENSAR.

Al trencaclosques li falta una peça (Crònica d'una tarda a la Berlinale)

Al trencaclosques li falta una peça (Crònica d'una tarda a la Berlinale)

Aquesta tarda m’he trobat enmig d’una gentada fent cua en un dels grans cinemes que aquests dies acullen les projeccions de la Berlinale. Javier Bardem i Álvaro Longoria presentaven ‘Hijos de las nubes’ un documental sobre el poble sahrauí. El cert és que hi he anat gairebé de casualitat però, asseguda enmig de la platea, de seguida m’he adonat que l’expectació era màxima. Quan les estrelles s’han assegut a les seves butaques i s’han apagat les llums, he pensat que era preciós que un conflicte tan oblidat com el dels sahrauís fos per una vegada el centre d’atenció de tanta gent.

Relats personals que posen la pell de gallina, imatges colpidores dels camps de refugiats i els ninots irònics d’Aleix Saló (el crack dels vídeos d’”Españistán”)... Però quina llàstima! Enmig de tanta valentia hi mancava una informació clau per entendre la desgracia d’aquest poble. Bardem i Longoria han obviat que l’arrel del conflicte és en gran part responsabilitat de l’estat espanyol.

El documental explica en detall els estralls que va causar la marxa verda el 1975, és a dir l’entrada de milers de marroquins seguidors de Hassan II a les terres del Sàhara Occidental. En canvi, passa de puntetes sobre el paper que va jugar l’estat espanyol en tot plegat. Sí que lamenten que els espanyols traïren els sahrauís però en cap cas expliquen què passava en aquell moment a l’estat colonitzador d’aquell territori durant cent anys! El règim franquista ja tenia prou problemes a la península com per ocupar-se dels problemes de més al sud. Aquesta és la realitat que no explica el documental: els espanyols, amb el ‘generalísimo’ agonitzant al llit, van fugir cames ajudeu-me deixant desemparat a tot un poble que havia hagut de resignar-se a viure sota les seves ordres.

M’he esperat fins al final per veure si tot plegat era una al·lucinació. Però res de res. Només unes declaracions vagues d’un Felipe González que reconeix que són molts els dirigents espanyols que s’han oblidat del conflicte... I té raó, ni Javier Solana, ni Aznar, ni Moratinos no han volgut parlar en el documental. Això hauria d’haver fet sospitar més als directors i els hauria d’haver empès a ser més crítics amb el país on han nascut.

Perquè com bé expliquen a la pel·lícula, la comunitat internacional és còmplice del conflicte i els EUA i França no volen oposar-se als desitjos de la monarquia marroquí. Ara bé, l’estat espanyol també té les mans ben tacades de sang en aquest assumpte. Enmig de la pompa berlinesa, s’ha evidenciat com l’estat espanyol ha esborrat de la memòria col·lectiva el seu passat colonialista. No només sobre la invasió de les amèriques sinó també del Sàhara Occidental o de Guinea Equatorial... o d’altres pobles que em toquen tan de prop que millor que en parli en una altra ocasió.

El joc dels covards i els gossets falders

El joc dels covards i els gossets falders

Fa uns dies que els dirigents del Partit Popular governant han adquirit una nova mania. Després de les conferències de premsa sense preguntes, cosa que ja per si sola és un oxímoron, ara utilitzen els micròfons oberts i les càmeres de televisió per deixar anar autèntiques bombes abans de que siguin aprovades.

Aprofiten la influència dels mitjans de comunicació per deixar anar "globus sonda". Així, amb l’efecte viral de la xarxa, les seves intencions s’escampen als quatre vents i tothom pot dir-hi la seva abans que s’aprovin uns “decretazos” ben poc socials. Aquestes falses enxampades els permeten donar aire a les seves decisions. Aconsegueixen que la ciutadania, en comptes de rebre un cop de puny a la cara, vagi rebent petites petades dosificades.

Juguen a això. A la informació deixada anar a poc a poc, ben administrada. I els mitjans responen com gossets falders acollint amb els braços oberts aquestes falses exclusives.

És cert que la relació entre la política i el periodisme sempre ha sigut complexa i que la tècnica dels "globus sonda" no és cap novetat. Ara bé, potser que uns i altres se n’adonin de la covardia que amaguen aquestes accions. Si prenen decisions lletges, que les expliquin donant la cara. I els altres, haurien de procurar explicar com s’han aconseguit vertaderament les paraules d’un o altre ministre. Seria una bona manera, tant per polítics com per periodistes, de perdre una mica menys de credibilitat.