0 com

Treure suc de la ‘caixa tonta’

L’excusa per justificar els programes tele-escombraria i la manca d’alternativa de qualitat és que ‘si el poble vol opi, opi li donem’. L’excusa és que així ho ha decidit el poble. Són molts els qui creuen que és la societat la que ha triat que, en un mercat televisiu lliure, les propostes que triomfin són les que no requereixen l’activació de ni una sola neurona i les que es recreen en les desgracies de vides alienes.

No m’ho crec. Si el poble ‘vol opi’ és perquè li han donat. A més, hi ha coses més importants que el lliure mercat. Sembla que m’estigui posicionant en contra de la llibertat d’expressió... Però no és així, sinó que penso que no podem oblidar que la televisió és el mitjà de més difusió que existeix i que, conseqüentment, és el que té més potencial per crear opinió pública. Hem de ser conscients que la televisió és el canal de difusió de masses per excel·lència i que es poden fer (i se n’han fet alguns) projectes molt interessants. Projectes que aprofiten tots els avantatges de l'audiovisual i l'exploten de debò.

Des del novembre, al Macba es pot visitar l’exposició ‘Esteu a punt per a la televisió?’ que, entre altres temes, explora el paper que han tingut els filòsofs en la televisió: intel·lectuals i pensadors que han cregut que la televisió podia rearticular l'espai públic i introduir inquietuds intel·lectuals. També el centre Arts Santa Mònica acollia no fa gaire 'TV / ARTS / TV'. La televisió presa pels artistes’. Una exposició que reflexionava sobre la relació entre els artistes i la televisió, com els ha fascinat, com a objecte i com a mitjà artístic i sobre el naixement del videoart. Ambdues exposicions demostren que el món de la televisió és fascinant i que existeixen maneres de treure’n profit i d’aconseguir que sigui molt més que una caixa tonta.

Des de bon principi els artistes volgueren que la televisió fos utòpica: que representes més accessibilitat de les masses a la cultura. I és que la televisió és l’icona de la pretesa accessibilitat social de la cultura des de la llar. Són molt pocs els que no conviuen amb una televisió en la quotidianitat domèstica. Per això, cal que existeixin normes que en regulin els continguts i assegurin que tothom si senti representat, que tothom hi trobi el seu espai.

Tampoc podem menystenir el paper fonamental que la televisió juga en l’educació. Només cal parlar amb qualsevol persona que hagi viscut la seva infància al costat d’una televisió i veure com l’han marcat els dibuixos animats i programes que va veure. És necessari garantir que els nens hi puguin trobar continguts que els facin aprendre i veure món.

Segurament hi haurà qui m’acusarà d’elitista: com s’escull què convé i què no i quins continguts han de ser considerats d’interès públic i és un dret poder-los veure per televisió? El defensor del lector de El país responia fa unes setmanes a l’allau de correus i cartes que criticaven l’extensa entrevista que El País Semanal li havia fet a Belén Esteban. Va explicar que, agradés o no, a aquesta dona la segueixen masses senceres i que és una indubtable creadora d’opinió pública i que per això era interessant conversar amb ella. I és cert, no podem pretendre que tot el que hi hagi a televisió siguin documentals i informatius. Però d’aquí a que tot el que puguem veure, i sobretot en determinades hores i llocs, siguin programes que no aporten res al coneixement humà...

Gràcies a la televisió hem viatjat a la Xina, a Etiòpia i a les Maldives i gràcies a la televisió podem veure com són els nostres parlaments i que hi diuen els que ens representen. Cal que existeixin òrgans independents formats per professionals que vetllin perquè la televisió sigui alguna cosa més que una caixa tonta on hi surten tontos parlant de tonteries mentre eduquen tontos. Sembla que a l'estat espanyol hi ha qui no ho entén...

El director de l'Arts Santa Mònica, Vicenç Altaió, va dir el dia de la inauguració de l’exposició: 'La TV no deixa de ser allò que podia haver estat i no ha estat’. Jo responc: I si encara pot ser? I si mirem de regular-lo de manera que aquest mitjà ens doni el millor de si mateix?

0 com

Toca llançar-nos a la piscina

Aquest trimestre toca ‘Taller de Televisió’ amb l’Antoni Esteve. L’assignatura absorbeix molt, fa només dues setmanes que vam començar el curs i sembla que duguem mesos anant de bòlit per tirar endavant informatius. El professor ens ha dit que el mètode d’aprenentatge consisteix en una cosa així com: llançar-se a la piscina, encarar els problemes que sorgeixin i mirar de sortir-se’n sigui com sigui. I amb aquets pocs dies de classe hem comprovat que és ben bé així. Els resultats els podrem anar veient en aquesta pàgina web.

Durant els preparatius del primer informatiu va quedar clar com d’important és el treball en equip. Tothom tenia funcions assignades i les feia, malgrat que alguns era la primera vegada que fèiem segons quines tasques. Les coses són més fàcils si tothom té un paper assignat i el compleix sense carregar els altres. Penso que ens en vam sortir prou bé, vam passar molts nervis mentre el gravàvem!