0 com

Quan ens toquen la butxaca

Fa uns dies que una persona molt propera a mi està amoïnada pels assumptes polítics i econòmics del país, i fins i tot dels mundials! Des de fa unes setmanes es mira els telenotícies amb lupa, es llegeix els apartats de política i economia del diari que compren a casa seva i no para de parlar de la crisi i de les retallades d’uns i altres amb tothom qui pot. Malgrat que pugui semblar una preocupació normal, no ho és. És una persona desactivada políticament i poc mobilitzada. Què ha passat per què de cop i volta li preocupin coses que fins ara no li produïen cap mena d’interès?

La resposta que de seguida us vindrà al cap és que a aquesta pobra persona li baixaran el sou i que és
normalíssim que el seu interès per tot el que tingui a veure amb això hagi augmentat. El problema és que, com que no està acostumada a interessar-se per la informació política i econòmica, s’ho empassa tot. Fins i tot el que diu el tertulià de torn en un programa de dubtosa fiabilitat. A més a més, li és difícil remenar i escollir entre allò tret fora de context i allò que ha estat contrastat.

Fa uns dies la professora de Seminari de l’
Actualitat ens va recomanar un article que l’Enrique Gil Calvo havia escrit al País sobre com la premsa ha ajudat a escampar un tipus d’informació que beneficia als bancs i als interessos de grups neoliberals com l’FMI. Resulta que llegint-lo, vaig trobar la veritable resposta al que li està passant a aquesta persona tan propera a mi: “El fatalisme de la gent s’explica per la por difosa per certs diaris”. I és que és la premsa, així com la resta de mitjans de comunicació, la que està propagant una “epidèmia d’histèria col•lectiva” que resulta que ha acabat afectant fins i tot aquest teòricament despreocupat conegut meu.

Tot plegat, demostra
dues coses. La primera és, sense cap mena de dubte, que quan a algú li toquen la butxaca se li encenen totes les bombetes, es posa en estat dt’alerta i busca culpables per tot arreu. La segona, una mica més enrevessada, és que la societat (inclosa aquesta persona propera) no s’adona que si sempre hagués estat informada sobre els afers econòmics (i polítics) que l’afecten potser tot això no hagués anat tant lluny. Des que va començar la crisi econòmica que l’interès per l’economia ha crescut considerablement. Un bon exemple és el nombre de llibres sobre economia fàcil (i en edició de butxaca) que s’han imprès darrerament. Però és difícil enganxar-se a un tren que vas perdre fa molt de temps.

Als que manen
de debò no els hi interessa que la gent entengui sobre allò que ens agradi o no mou el món: l’economia. Només cal veure com a l’ESO no hi ha cap assignatura on se’n parli i que els coneixements que adquireixen els que arriben a Batxillerat serveixen de ben poca cosa. Per això, que hi hagi gent que miri d’entendre ara el que no ha entès durant molt de temps és bo i necessari. Però cal que aquest interès no s’aturi quan la crisi minvi perquè és l’única manera que no ens puguin prendre el pèl de la manera com ho fan i perquè no paguin les conseqüències sempre els mateixos. Els diaris, i la resta de mitjans, haurien de col•laborar a fer entenedora l’economia per tothom. Si la gent ho veu massa complicat, se’n desentén i au! ja hi tornen a sortir guanyant els de sempre...

Aquesta vegada, malgrat que ens toquin la butxaca, traiem-ne algun
profit!