Em fa por

Tenint en compte com està el pati, després d’estroncar-se el somni de jugar la final al Bernabeu, tinc por que algú se’m llenci a la jugular. Però seré valenta. Tinc ganes d’escriure al bloc tot el que em va passar pel cap ahir, enmig de l’invasora eufòria culé.

Ahir era un gran dia per l’afició blaugrana, sí. El Barça està de moda, sí. El futbol desperta passions (i fa que uns quants guanyin molts calerons), també. És evident que no existeix cap altre fenomen capaç de mobilitzar la massa de la manera que ho fa el futbol ni de tenir un èxit de convocatòria tant desorbitat.


Però totes aquestes coses... justifiquen que els mitjans obviïn la resta d’informació del món? I, encara una altra cosa, justifiquen la comparació neandertal política-futbol?


Des que em vaig llevar, tots els mitjans amb què topava, no paraven de fer les dues coses: parlar del Barça-Inter com si fos l’únic esdeveniment interessant de la jornada i parlar-ne com si es tractés d’un repte polític.


A primera hora, al tren, vaig engegar la ràdio i vaig escoltar el Davantal d’en Basté, que va dir –tal com raja- que la política del país era una porqueria i que l’única manera que ens quedava als catalans de demostrar com les gastàvem era amb el partit de la nit.


Però la sorpresa més gran del dia me la va donar el Periódico, amb una portada més clara que l’aigua: A totes. Sense cap mena de mirament i produint un fort impacte visual. Una comparació entre el pacte Mas-Montilla i el conjunt blaugrana. Això sí, les primeres planes dedicades al Futbol Club Barcelona, el tema més important del dia. Destacar la resposta unitària al Tribunal Constitucional a la portada només ho van fer perquè quedava molt bé.


Quan faltava més d’una hora perquè comencés el gran espectacle a l’impol·luta Catalunya Informació vaig sentir la crònica de la prèvia d’un periodista emocionat. Tot seguit –i quedant-se tan ample- el locutor va cantar els titulars del dia després de dir amb un desinterés notable: “pel que fa a la resta d’actualitat...”.


I així una i altra vegada, per no parlar del fugaç TN Vespre... (Unga, unga! Anirem a Madrid ha demostrar que els catalans som més forts i més “machos” i més i més i més). Em planto. Que no. Que el futbol no és política. Que per molta simbologia que tingui tot plegat no es pot confondre. No senyor, no vivim en temps de Franco, en què els grisos amenaçaven als jugadors del Barça en què no guanyessin perquè sinó rodarien caps.


Per últim, una anècdota. L’altre dia alguns companys de classe (periodistes en potència) es plantejaven si “pararien l’emissió d’una semifinal del Barça a TV3 per informar en directe sobre una tragèdia de l’estil l’11-M”.


A mi, em fa por. Potser en breus em convertiré en una marginada social per no voler saber parlar, com va dir en Javier Cuervo al magazine del darrer diumenge, en la “lengua franca del balompié”.

2 comentaris:

Anònim | 29 d’abril del 2010, a les 9:48

m'encanta el teu punt de vista! i coincideixo al 100% en tot el q has escrit! el futbol és important, però no tan en tan com ens volen fer veure!

Anna | 29 d’abril del 2010, a les 10:40

Jo també estic amb tu al cent per cent, que el futbol paralitzi tot un país és... com a mínim, preocupant.

Publica un comentari a l'entrada